Arxiva a la Categoria 'Internacional'



Els diners públics, als bancs (i desapareixent en un pou negre)

Un resum dels diners públics europeus i espanyols que s’han ficat als bancs:

El dinero público y los bancos

¿Usted opina que los 240.000 millones de euros prestados a Grecia, los 85.000 millones a Irlanda o los 78.000 millones a Portugal son una pesada carga para los contribuyentes europeos? ¿Sospecha que los 40.000 millones que quizá tenga que ahorrar España para cumplir con el objetivo de déficit que le impone Bruselas supondrán una hipoteca insoportable para que nuestro país pueda volver al crecimiento? ¿Se sorprende de las gigantescas subastas de liquidez que el Banco Central Europeo (BCE) facilita a los bancos por centenares de miles de millones de euros, a un 1% de tipo de interés? Pues bien: el conjunto de estas cantidades, si fuesen homogéneas y se pudieran sumar, sería inferior a las ayudas directas que los Gobiernos europeos han concedido hasta ahora a sus bancos para que puedan sobrevivir.

Los programas de apoyo a las entidades financieras europeas tienen que ser aprobados por la Dirección General de la Competencia, de la Comisión Europea (CE). El comisario de la materia, Joaquín Almunia, ha actualizado los datos de las muletas —cantidades de dinero público para rescatar o reestructurar a las entidades financieras en dificultades— autorizadas en el periodo 2008-2010 (faltan, por tanto, las del año 2011, con operaciones tan significativas como las de las cajas de ahorros españolas o las del banco Dexia, auxiliado por segunda vez). Según Almunia (al que cita Efe) los Gobiernos de la Unión Europea (UE) han utilizado 1,6 billones de euros para rescatar a los bancos, desagregados en 400.000 millones para recapitalizarlos y solucionar el problema de la basura tóxica, y 1,2 billones en liquidez. La CE habría autorizado la reestructuración de 42 bancos desde la caída de Lehman Brothers en otoño de 2008, y estaría negociando la de otras 23 entidades.

Un estudio del servicio de estudios de La Caixa (Informe mensual, febrero de 2012) aporta otros datos muy significativos (siempre sin tener en cuenta aún el año 2011). Las cuentas del Gran Capitán de la banca europea serían las siguientes: en apoyos de capital y liquidez, 500.000 millones de euros, correspondientes a inyecciones directas de capital (con y sin derechos políticos), recompra de activos tóxicos para eliminar la incertidumbre de sus balances o concesión de créditos para favorecer la liquidez; en emisiones de deuda con aval público, 1,1 billones de euros. A ello hay que sumar la política macroeconómica del BCE, con sus masivas inyecciones de liquidez en créditos blandos y la compra de cédulas hipotecarias.

El estudio de La Caixa analiza los impactos de las ayudas en las cuentas públicas de los países, en tres direcciones. La primera, el endeudamiento: las inyecciones de capital, la compra de activos o las concesiones de créditos requieren importantes desembolsos por parte de los Estados, que han tenido que financiar con más deuda. Según datos de Eurostat, los pasivos de los Estados han crecido en 643.625 millones de euros como consecuencia de las intervenciones públicas en el sector financiero.

En segundo lugar, en los balances no están recogidas todas las ayudas públicas. Cuando estas se articulan a través de garantías o avales, el impacto en las cuentas estatales es distinto. Los avales a la emisión de nueva deuda han emergido como una muleta clave, pero no han exigido hasta ahora el desembolso de dinero de los Estados: a diferencia de las medidas de nacionalización o de las inyecciones de liquidez, no han aumentado el endeudamiento público, aunque generan fuertes riesgos potenciales. Por último, los Estados podrán tener ingresos o pérdidas derivados de todas estas ayudas que influirán en el déficit público; entre los ingresos se consideran la remuneración por los avales, las comisiones por préstamos,… y entre los gastos figura el coste de financiación de los préstamos, el deterioro de los activos adquiridos y, en su caso, la necesidad de ejecutar los avales. En el acumulado desde 2007 a 2010 los Estados europeos han incrementado el déficit público en casi 70.000 millones.

Mientras ello sucede, continúa la contracción del crédito a las familias y empresas y las expectativas no son mejores para el futuro inmediato. Un ciudadano ingenuo, el mismo que se hacía las preguntas iniciales, podría cuestionarse legítimamente para qué sirven los bancos y preguntarse “¿qué hay de lo mío?

Alguns articles recents sobre com s’han ficat entre mig milió i un bilió de diners públics  europeus als bancs- que veurem si es retornaran mai o més aviat s’han d’anar ficant més  – , i com el salvament de Grècia, és un salvament dels seus bancs. I algun altre article sobre els avals de més de 40 000 milions d’euros del govern espanyol als bancs, que també veurem si no seran una argolla  (més) al coll de les finances públiques, sobretot si Portugal fa fallida.

I tot això no és per recuperar l’economia- possiblement irrecuperable en els  termes actuals – sinó,  com diuen alguns analistes, per “evitar el caos”.

Alemania tensa la cuerda griega

La salida del euro de Atenas ya no parece un escenario temido. “Estamos mejor preparados para ello que hace dos años”, dice el ministro de finanzas, Wolfgang Schäuble

Economía | 17/02/2012 – 00:04h

Rafael Poch | Berlín

Alemania parece haber decidido ya la expulsión de Grecia del euro, pero quiere que parezca que la iniciativa sea de Atenas. Mientras Berlín humilla a Grecia, en Grecia se queman banderas alemanas. Lo que ha cambiado respecto hace unos meses, junto con la profundización de la espiral desintegradora europea, es que Berlín parece sentirse más confiado en que la quiebra griega ya no representa una catástrofe inasumible para los grandes bancos europeos: la eurozona está “mejor preparada que hace dos años” , dice el ministro de finanzas alemán, Wolfgang Schäuble.

La clave podría ser que el actual alboroto alrededor de Grecia tiene lugar mientras, inadvertidamente, se ha llevado a cabo lo que de hecho es, “una segunda ola de salvamento de bancos a través del Banco Central Europeo”, dice el diputado alemán Gerhard Schick.

Con la decisión del BCE del 8 de diciembre, explica Schick, se abrió aún más la puerta a la financiación de los países en crisis por parte de los bancos a los que el BCE concedió 489.000 millones al 1% por tres años. Para final de febrero se planea un nuevo tramo de lo mismo a tres años, sobre el que se dice que podría ascender a 400.000 millones.

En esas condiciones, Schäuble sigue diciendo que la salida de Grecia del euro no es deseable, insiste en el escenario que Berlín no logró hacer pasar en Bruselas de imponer un gobierno tecnócrata en Atenas, y añade que, “los griegos lo tienen todo en sus manos” ¿Se refiere a la cuerda con la que se les pide que se ahorquen?

La economía griega cayó un 7% en 2011, según cifras conocidas esta semana, lo que representa un 16% desde 2007. Algunos observadores señalan que podría caer hasta un 30%, más que Argentina (20%) y Letonia (24%) en sus peores momentos.

Cuando entran en su quinto año de crisis, los griegos ven como el paro alcanza al 20% (más del 50% entre los jóvenes), que decenas de miles de pequeños comercios y empresas cierran, que su red social se desmorona y, lo peor: que los elevados intereses de la deuda acaban con todos los éxitos y esfuerzos en la reducción de su déficit. El país se está destruyendo por servir a instituciones financieras favorecidas por la política del Banco Central Europeo.

Esta destrucción, que tiene a Portugal como siguiente candidato, enfrenta, además a unas naciones con otras, lo que disuelve la propia cohesión de la UE que nadie parece contabilizar.

“¿Quien es Schäuble para insultar a Grecia”, dijo el miércoles el presidente griego, Karolos Papoulias, un anciano ex resistente. Ayer el diputado alemán Christian von Steeten, jefe de la comisión económica del partido de Merkel (CDU), respondía pidiendo una “clarificación” a Papoulias y se quejaba de las burdas equiparaciones con el nazismo que se hacen en Atenas.

Bruselas ha exigido a los líderes políticos griegos que confirmen por escrito un compromiso de servir la deuda tras las próximas elecciones, otra idea de Merkel, que el viejo presidente ha comentado diciendo que, “constantemente nos ponen nuevas condiciones”.

“Es ingenuo creer que las humillaciones y las presiones podrán contener la ira de los griegos”, cuya identidad nacional se forjó, precisamente, “alrededor de la resistencia”, señala el profesor Yorgos Prevelakis en un artículo publicado por Le Figaro.

La prensa alemana, especialmente la que más activa se mostró en su día lanzando el discurso que presenta a Alemania como víctima del euro y pagadora de Europa, va preparando a la opinión pública para una expulsión de Grecia.

“Es increíble que el presidente griego no muestre respeto por los esfuerzos de Schäuble por salvar a Grecia”, dice von Steeten en declaraciones a Die Welt, mientras Bild, otro agresivo diario del mismo grupo, se pregunta si habrá golpe militar en Atenas.

Casi el 60% de los empresarios encuestados por la revista Manager declaran que Grecia debe abandonar el euro. Franz Fehrenbach jefe de Bosch, el mayor fabricante mundial de componentes de automóvil, va más lejos: cree que Grecia debe ser expulsada de la Unión Europea. Son minoritarios los artículos que denotan cierta comprensión y sensibilidad sobre lo que está ocurriendo.

“En el sur de Europa, y no sólo en Grecia, reina un ambiente amenazador que se dirige sobre todo contra Alemania”, se lee en Die Zeit, una rara excepción. “Casi setenta años después de la guerra, Alemania vuelve a ser vista como potencia enemiga”. “La política de austeridad impuesta por los mercados financieros y Angela Merkel tiene un precio: la desintegración de Europa, además de una larga depresión que a la larga acabará alcanzando a Alemania”, advierte.

Berlín ha sido central en el juego de manos que ha hecho pasar una crisis del mercado financiero de responsabilidad sistémica, por mera crisis de deuda pública cuya responsabilidad está en los países de la periferia europea. Mientras su “política de estabilidad” avanza hacia una crisis de deflación, y la desintegración europea que suscita invita a la irracionalidad y la violencia, el prestigio de la canciller Merkel en Alemania se mantiene alto e incluso aumenta. La televisión alemana, que apenas entra en el mal ambiente que se abre paso en Europa, dedicó el domingo sus tertulias de mayor audiencia a temas intrascendentes como las pequeñas ventajas económicas detectadas al presidente federal, Christian Wulff.

———————

Economía concede a 12 entidades 41.235 millones en avales para financiarse

El programa de avales pretende facilitar la financiación de las entidades

Es continuación del puesto en marcha en 2009

El Ministerio de Economía ha adjudicado a 12 bancos y cajas avales por un importe conjunto de 41.235 millones, dentro del máximo de 100.000 millones contemplado en el decreto ley de prórroga de los Presupuestos. El programa de avales pretende facilitar la financiación de las entidades y, con ello, contribuir a la normalización de los flujos de crédito a familias y empresas y es continuación del puesto en marcha en 2009.

La principal novedad del nuevo programa es que el otorgamiento del aval no era automático, sino que las entidades tenían que pagar una comisión del 0,5% por adelantado. Con ello, el Tesoro ha ingresado 206 millones. Esa comisión se descuenta en el momento de fijar la comisión de emisión, que se establece según ciertas condiciones de mercado. Al exigir la comisión inicial se incentiva que solo pidan avales las entidades que lo necesiten y que acudan finalmente al mercado.

Una sola entidad, Banco Financiero y de Ahorros, la matriz de Bankia, acapara el 36% de los avales solicitados al Ministerio de Economía, puesto que ha recibido garantías por 15.000 millones de euros, según ha comunicado la entidad a la Comisión Nacional del Mercado de Valores. El grupo presidido por Rodrigo Rato ha tenido que pagar una comisión de 75 millones de euros para lograr esos avales.

CatalunyaCaixa, por su parte, ha solicitado avales por importe de 5.241 millones de euros, por los que ha tenido que pagar una comisión inicial de 26,2 millones. En este caso, el Estado avala a una entidad nacionalizada.

Los otros 21.000 millones se reparten entre 10 entidades, que podrán realizar emisiones avaladas hasta el 30 de junio, si bien esta fecha es prorrogable.

Bufé libre de un billón de euros

La segunda subasta del BCE dará tranquilidad al mercado esta semana y suavizará el problema de la banca

La economía real no se beneficia: no hay crédito

Mario Draghi, presidente del Banco Central Europeo, el pasado 12 de enero en la sede del organismo, en Fráncfort. / ALEX DOMANSKI (REUTERS)

Europa tiene un viejo problema por resolver. Y nada menos que en sus bancos, el principal engranaje del sistema circulatorio de la economía.

Cinco años después del inicio de una crisis de múltiples caras, la banca europea no ha sabido resolver el estropicio que tiene en sus tripas, pese a haber engullido miles de millones de euros en inyecciones de liquidez barata o directamente con salvavidas de los Estados y bancos centrales. El dinero público siempre ha estado disponible, al rescate de los bancos. Y aun así en los balances hay todo tipo de basura: la antigua (activos tóxicos, empacho de ladrillo) y la nueva (la deuda pública, que antes era la inversión más segura del mundo y ahora es un dolor de cabeza). Nadie sabe cómo están los bancos. Y solo el Banco Central Europeo (BCE) ha sido capaz de evitar un accidente a lo Lehman Brothers: primero con una lluvia incesante dinero y con la tímida compra de bonos; últimamente, con Mario Draghi en la presidencia, con un enfoque renovado capaz de torear la ortodoxia alemana: con una multimillonaria subasta de liquidez, una auténtica barra libre (casi medio billón de euros) que ha evitado el caos en la banca y en la deuda pública y, como poco, ha servido para ganar tiempo. Mucho tiempo (tres años) y a buen precio para los bancos (apenas el 1% de interés).

El miércoles llega la segunda edición de ese bufé libre. Lo más probable es que la banca repita y se enchufe medio billón más, aunque las cifras no están claras: hay analistas que piensan que serán solo 350.000 millones. Otros creen que se puede llegar al billón, porque el BCE ha puesto todo tipo de facilidades. De esos números pueden extraerse todo tipo de consecuencias sobre la resistencia del sistema bancario y sobre el estado de salud de la economía. Las fuentes consultadas coinciden en que de esa segunda subasta depende la tranquilidad de los próximos meses, a la espera de que Bruselas dé un paso adelante definitivo para resolver este endiablado rompecabezas que supone una crisis que afecta a los mercados financieros y a la economía real, a la deuda y al paro, a cualquier cosa que se analice en estos tiempos de enorme incertidumbre.

Draghi ha logrado torear la ortodoxia alemana al ofrecer liquidez a la banca

Las cifras marean: si al final son 500.000 millones más, las dos subastas sumarán un billón de euros en total. Todo ese dinero habrá servido para calmar las aguas, al menos temporalmente, tanto en la banca como en los bonos soberanos. Pero cuidado: no ha conseguido desencallar el crédito a los hogares y a las empresas. Si viene una recesión profunda y la banca no presta, ¿para qué sirven entonces las muletas que proporciona el BCE?

“Para evitar el caos”, asegura Nicolas Veron, investigador del Peterson Institute. Las subastas han dado la vuelta a uno de los círculos viciosos en los que está metida la economía europea: la espiral que se retroalimenta entre la deuda pública y los bancos. “La superbarra libre ha creado un oasis de tranquilidad (artificial) que ha permitido un cierto relajamiento de las primas de riesgo y un respiro al sector financiero. Objetivo cumplido”, apunta Verón.

De la subasta del miércoles depende la tranquilidad de los próximos meses

Pero no del todo. “Esperamos que el crédito acabe llegando a la economía real”, dijo Draghi al anunciar la medida. Eso no ha sucedido. Un segundo círculo vicioso relaciona el mal estado de los bancos y la economía real: la banca no da crédito, y eso agudiza la recesión. A su vez, la crisis impide que haya demanda solvente de crédito, el principal negocio de los bancos. A finales del año pasado, los préstamos caían en casi la mitad de los países de la UE, y con fuerza en España (3% de retroceso) o Reino Unido (7,2%), por ejemplo. “El BCE ha conseguido impedir que el sistema quebrara, que todo se fuera al garete. Ha salvado a la banca europea y al euro. Pero eso no deja de ser una especie de bypass: todas las economías siguen sobreendeudadas; toda esa grasa no se elimina de un día para otro. El crédito acabará llegando si la salud del sistema sigue mejorando; es decir, muy poco a poco. Históricamente, de estas crisis se sale en 10 años: no pidamos trucos de magia al BCE”, advierte Vicente Cuñat, de la London School of Economics.

La primera subasta data de mediados de diciembre. Desde entonces, las primas de riesgo han bajado, en especial en Italia y España: los bancos se llevaban ese dinero al 1% y lo invertían en bonos emitidos básicamente por Madrid y Roma a tipos mucho más altos, un negocio redondo para las entidades (dinero fácil) y para los Estados (cuyos intereses se han ido relajando paulatinamente con esa demanda). Hay también una incipiente reapertura en otros mercados: los bancos y algunas empresas han podido salir a emitir dinero, los tipos de interés se han moderado, la volatilidad se ha reducido.

La primera subasta ha permitido bajar las primas de riesgo de Italia y España

Es poco probable que la segunda subasta tenga un efecto tan positivo. Hay quien opina que sea la que sea la cifra final que piden los bancos, las consecuencias serán negativas: “Si piden menos, los mercados creerán que van a volver las tensiones en la deuda porque los bancos ya no van a comprar tanto; si la cifra es enorme, empezarán las dudas con los riesgos que toma el BCE y sobre la salud de la banca”, apunta Simon Smith, economista jefe de FXPro.

Lo inquietante es que todo ese dinero se considera solo una cura de primeros auxilios, la última versión de la patada delante a la que Europa nos ha acostumbrado. La economía y las finanzas de la UE siguen plagadas de minas, de bombas de tiempo que deberían ser desactivadas. Y el activismo de Draghi tiene riesgos: Jens Wiedman, presidente del Bundesbank, ya ha advertido de que el BCE está siendo “demasiado generoso” en su política de liquidez: está convencido de que se han creado incentivos perversos para la banca, que pueden derivar en una fuerte presión inflacionista.

Los efectos de esta segunda cita no serán tan positivos, según los expertos

Lo curioso es que los expertos ponen el énfasis en el lado contrario: a Draghi no le ha costado gastar lo que haga falta en la banca, y sin embargo solo compraba deuda a cuentagotas con el cuento de los incentivos perversos: para que los Estados no se convirtieran en adictos a esas medidas y aprobaran los recortes. “Draghi ha sido inteligente y ha sorteado la ferviente ortodoxia de Berlín, pero en este momento debe enfrentarse al hecho de que media Europa odia a Alemania y Alemania odia las soluciones que está adoptando Europa”, avisa Charles Wyplosz, del Graduate Institute. “Los bufés libres pueden ser indigestos”, cierra

El peligroso triángulo del dinero

El Tesoro avala a la banca española para que financie al Estado con dinero del BCE

La crisis avanza y cambia de formas. A medida que el monstruo se transforma, las reglas se van haciendo más laxas y cada vez las autoridades permiten maniobras que antes eran impensables y estaban consideradas sacrilegios contables. La falta de liquidez y la cerrazón de los inversores para prestar a los bancos (porque no se fían de su solvencia) se ha convertido en la obsesión de las autoridades. Por eso se están permitiendo atajos, cada vez más retorcidos.

Hasta ahora, el Tesoro avalaba a las entidades para que emitieran en el mercado y se pudieran financiar. El asunto ha ido empeorando y ya es imposible para las entidades (sobre todo las que están cuestionadas) que alguien les deje un euro ni con el sello del Estado. Y por ello tienen que acudir al BCE. Esta situación originaba dos problemas: la banca no podía atender a sus vencimientos (lo más grave que le puede ocurrir) y nadie adquiría la deuda pública española, por lo que el Estado no se podía financiar.

¿Solución? El Estado vende avales a las entidades y, sin pasar por el mercado, los utilizan como garantía para que el Banco Central Europeo (BCE) les preste dinero, a tres años de plazo, al módico precio del 1% de tipo de interés. Con este dinero adquirirán papel de Estado al 3%, atenderán vencimientos o comprarán emisiones propias que cotizan con fuertes descuentos, con lo que obtienen plusvalías contables. El crédito privado, por el momento, no se beneficia; sigue en caída libre, como la economía. Las entidades prefieren destinar el dinero a la Administración, que es menos arriesgado.

El Estado y la banca ganan, pero el crédito no fluye por el momento

¿Es un remedio feliz para el Estado, los bancos y el BCE? “Mientras todo vaya bien, no habrá problemas. Pero si, por ejemplo, un día los inversores creen que Portugal puede caer y castigan a los bancos españoles por el riesgo de contagio y sus bonos se hunden… las entidades necesitarían más capital. Esto pondría en apuros a los bancos y los problemas llegarían al Estado”, apunta Íñigo Vega, analista bancario de la firma CA Cheuvreux. Para el BCE el riesgo no es el de las entidades a las que les deja el dinero, sino el del Estado español que es quien les ha avalado.

El Estado, para protegerse por ese riesgo, cobra a los bancos por la venta de avales, entre el 0,75% y el 1,25% dependiendo de la solvencia. Así, rebaja su coste de emisión, muy importante en los tiempos de austeridad.

Las entidades no podrán seguir comprando deuda muchos meses más

El Ministerio de Economía ha adjudicado a 12 bancos y cajas avales por 41.235 millones, dentro del máximo de 100.000 millones contemplado en el decreto ley de prórroga de los Presupuestos. Una sola entidad, Banco Financiero y de Ahorros, la matriz de Bankia, acapara el 36% de los avales. Ha recibido garantías por 15.000 millones. El grupo presidido por Rodrigo Rato ha pagado una comisión de 75 millones. CatalunyaCaixa, por su parte, ha solicitado avales por 5.241 millones, por los que ha pagado una comisión inicial de 26,2 millones.

Por el momento, el Tesoro ha ingresado 206 millones. Esa comisión se exige en el momento de fijar la emisión. Las entidades más fuertes, que ya cuentan con activos válidos para obtener dinero ante el BCE, no acuden al Tesoro porque les resulta más caro. Las que pasan más estrecheces, sí lo tienen que hacer.

Con esta operación, el Estado se garantiza que la banca española compre su papel. “Pero todo tiene un límite. En diciembre los bancos compraron 27.000 millones en papel del Estado. Si no acuden los inversores extranjeros a las próximas subastas, no podrán acaparar todo lo que salga”, explica Vega. Hasta ahora, los grandes inversores norteamericanos y asiáticos siguen rehusando la deuda en euros de países periféricos.

Guillermo Monroy, de la Dirección de Tesorería del Banco Sabadell, advierte que estas inyecciones billonarias tienen el riesgo de terminar produciendo inflación por el exceso de dinero en circulación. “La capacidad del BCE para sacar el dinero que ahora está metiendo es relativa. Los préstamos actuales son a tres años, hasta 2015”, recuerda.

No obstante, en España desde todos los estamentos se pide acudir a la subasta del miércoles con intensidad. Se calcula que se volverán a pedir unos 100.000 millones, como en diciembre. Miguel Martín, presidente de la patronal bancaria AEB, afirmó hace días: “Hay que pedir lo máximo posible. Es la manera de sustituir la financiación del mercado. Es lo mejor para el sistema y la economía”.

Sin embargo, hay voces críticas que consideran que este es un intento de tapar con liquidez los problemas de solvencia de la banca y, al final, no se va al corazón del problema. Aristóbulo de Juan, ex director general del Banco de España y responsable del saneamiento bancario en las crisis de los ochenta y los noventa, apunta: “No se puede cambiar liquidez por capital”. Este es el reto de futuro.

Fam i especulació alimentària

A Attac-tv han subtitulat al castellà un vídeo de només 7 minuts que relaciona l’especulació financera com a principal causa de l’augment del preu dels aliments bàsics que està vinculat a l’augment de la fam al món als països del sud global (perifèria econòmica).

El vídeo explica els fonaments d’aquest sistema “financer-model alimentari” i vincula la crisi financera del 2008 amb l’augment del preu dels aliments pel fet que molts especuladors van deixar d’invertir en hipoteques i van passar a jugar amb el menjar.

Avui mateix, en Gustavo Duch ha publicat una altra informació vinculada a l’especulació, però en aquest cas a l’especulació en terres. Es pot llegir el seu article, “el hambre made in Goldman Sachs” al seu web.

Per a més informació sobre l’especulació alimentària es pot llegir l’informe fet a casa nostra “navegando por los meandros de la especulación alimentaria“.

 

Activitat SLQS 18 de novembre: Passi de documentals, presentats per experts

ALTERNATIVES AL CONTROL DE LA AGRICULTURA I DE L’ALIMENTACiÓ PER LES MULTINACIONALS DE LA AGROINDÚSTRIA I DELS AGROTÒXICS

Com afecten els transgènics a l’agricultura i alimentació en diferents parts del món? Quins són els models alternatius?

En aquest enllaç trobeu la crònica del acte, i l’accés als vídeos i presentacions

Hora: 18.30h
Lloc: Casal I. Sants. c/ Muntadas, 24
(darrera Parc de l’Espanya
Industrial – Estació de Sants)

Cal que us inscriviu  a  ilp@somloquesembrem.org

Aquí trobeu el  cartell: Cartell passi documentals

Programa:

18:15 h Recepció i presentació

18:30 h EL FUTURO DE LA COMIDA 55 min

Què són els transgènics i per què es van desenvolupar? Com es van estendre a l’agricultura i alimentació dels Estats Units? Quines són les relacions de les grans corporacions de les llavors transgèniques amb el govern dels Estats Units? Quines són les alternatives al control de l’alimentació per part de grans poders econòmics?

19:30 h Torn de preguntes amb el Dr Miquel Vallmitjana, doctorat per la UAB amb el programa de biotecnologia.

19:45 h Presentació del documental La Guerra de la soja amb la periodista  Llúcia Oliva, guionista  i directora del documental.

20.15 h LA GUERRA DE LA SOJA  (42 min).

De què s’alimenten la majoria de vaques i porcs que ens mengem a Catalunya? Com estan afectant els monocultius de soja transgènica a Paraguai i Argentina? Quins són els efectes de l’ús massiu d’agrotòxics sobre la salut de la població rural d’aquestes regions?

21:00 h Descans amb pica pica solidari.

21:30 h Presentació del documental Fam i el model alimentari al segle XXI amb la Marta Rivera, Doctora en Medicina Veterinària, experta en Agricultura pel Desenvolupament,  i membre del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic.

22 h FAM I MODEL ALIMENTARI AL SEGLE XXI (programa Latituds) (26 min).

Quines estratègies polítiques i d’àmbit local,  i quin tipus d’agricultura poden permetre a comunitats rurals sortir del cercle de la fam i la pobresa? Un exemple a Moçambic.

22.30 h Debat i taula rodona amb Marta Rivera, Gustavo Duch (director de la revista  Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas) i membres de Som Lo Que Sembrem.

Entrada lliure però s’agraeix inscripció prèvia a ilp@somloquesembrem.org Hora: 18.15 h Lloc: C.I. Sants. c/ Muntadas, 24 (darrera Parc de l’Espanya Industrial – Estació de Sants).

Si voleu ajudar~nos a organitzar el Pica pica solidari envieu-nos un correu!

Continue reading ‘Activitat SLQS 18 de novembre: Passi de documentals, presentats per experts’

Fam, acaparament de terres, especulació

Recordem que han donat el premi Nobel alternatiu a GRAIN per la recerca i denúncia d’aquests fets que s’estan generalitzant a nivell mundial. Us deixem un altre reportatge sobre el tema, on surten també declaracions de Henk Hobbelink de GRAIN : Si dejas que este proceso de deslocalización siga su curso, habrá millones de personas desplazadas, perdidas y con hambre”,

Especuladores, Gobiernos, bancos y fondos de pensiones se lanzan a comprar tierras

MIGUEL ÁNGEL GARCÍA VEGA 23/10/201

A la tierra le duele el capitalismo. Al menos su versión actual, en la que ha decidido que todo es susceptible de ser empaquetado como activo y enviado a los mercados financieros. Nada es ajeno a la fiebre de las plusvalías. Incluso las tierras de labor, vitales para la condición humana, están sufriendo enorme presión.

En los últimos tres años, entre 60 y 80 millones de hectáreas (una superficie similar a la mitad de Francia) han cambiado de manos. Incluso hay quienes, como la firma independiente Global Land Project, sitúan esta cifra solo para África en 63 millones. Por si no bastara, el Banco Mundial revela que, en 2010, los inversores extranjeros “han expresado su interés” en 56 millones de hectáreas de tierra de cultivo en todo el mundo. E Intermón Oxfam habla de 67 millones confirmadas. Pues uno de los problemas es “la falta de transparencia. Ya que se ocultan datos e informes”, avisa Lourdes Benavides, responsable de Justicia Económica de esta ONG.

En los últimos 3 años, 80 millones de hectáreas han cambiado de manos

Es imposible que este acoso no tenga consecuencias. La primera es una deslocalización agraria, como antes hubo una industrial y otra del sector servicios. Medio mundo se ha lanzado a comprar tierras fuera de su país de origen. Arabia Saudí (que en 2008 tuvo que cancelar un programa de explotación intensiva de trigo, que buscaba el autoabastecimiento, porque era insostenible desde el punto de vista de consumo de agua),

India, China y Holanda están comprando o arrendando importantes extensiones en África, Asia y América Latina. Y lo hacen a través de instrumentos financieros o empresas nacionales. Todos quieren asegurarse los alimentos y sus ganancias. Pero este movimiento plantea una gran inquietud: “Si dejas que este proceso de deslocalización siga su curso, habrá millones de personas desplazadas, perdidas y con hambre”, advierte Henk Hobbelink, coordinador de la ONG Grain.

Desde luego, a los mercados y a los especuladores, esta advertencia les llega con la fuerza de un susurro. Sus cuentas están hechas. La Organización para la Agricultura y la Alimentación de las Naciones Unidas (FAO) estima que la producción de alimentos ha de crecer un 50% hasta 2050 para satisfacer la demanda mundial, y esto supone, se vista como se vista, un negocio cautivo.

Pero lo inesperado no es que se especule con las tierras, sino quiénes lo hacen. Los fondos de pensiones están destinando entre 5.000 y 15.000 millones de dólares a la compra de fincas de cultivo, afirma un trabajo publicado por Grain. Ya no son solo los fondos de inversión o de private equity los que buscan esos beneficios, ahora, grandes fondos estatales suecos, estadounidenses, daneses y holandeses han visto la posibilidad de negocio. Y, claro, a muchos les rechina, desde una mirada ética, que instrumentos pensados para asegurar la jubilación de trabajadores terminen buscando ganancias en esas tierras.

Tal vez rechine aún más que universidades como Harvard, Spelman o Vanderbilt estén en este negocio. Así lo ha evidenciado el think tank Okland Intitute en un informe de conclusiones inquietantes. Asegura que fondos de pensiones, hedge funds (vehículos de alto riesgo) y especuladores europeos y americanos están comprando enormes extensiones agrícolas en el continente africano. Muchas de ellas se destinan a la producción de biocombustibles o flor cortada en vez de alimentación básica. En Mozambique, según el periódico The Guardian, de las 433.000 hectáreas aprobadas para inversión agrícola entre 2007 y 2009, solo 32.000 se destinaron al cultivo de alimentos.

Por si fuera poco, parece que algunas lecciones no se terminan de aprender. “Las mismas compañías financieras que nos metieron en una recesión global inflando la burbuja inmobiliaria con arriesgadas maniobras ahora están haciendo lo mismo con el suministro mundial de alimentos”, afirma, en una clara alusión a multinacionales y bancos de inversión, a través de una nota, Anuradha Mittal, director ejecutivo del Okland Institute.

Buscar un punto de equilibrio entre alimentación y compañías financieras es muy complicado. El banco holandés Rabobank es una de las entidades con más presencia en este sector. Su fondo Rabo Farm Europe (gestiona 315 millones de euros) invierte en tierras de cultivo y en granjas con una “visión de largo plazo”, dicen. “El rendimiento esperado es doble”, afirma desde Holanda Stefan Baecke, su consejero delegado. “Estamos pidiendo un precio de arrendamiento razonable a los granjeros por nuestras propiedades e intentamos lograr beneficios indirectos a largo plazo: entre 10 y 15 años”. Ambas fuentes de ingresos deberían dar una rentabilidad superior en un par de puntos a la inflación.

Otro jugador de peso es DWS Investments, la gestora de fondos de Deutsche Bank. Su “estrategia para la agricultura mueve 4.000 millones de dólares”, confirma, desde Nueva York, Ralf Oberbannscheidt, gestor del fondo DWS Invest Global Agribusiness (3.018 millones de dólares en agosto de este año). Eso sí, son conscientes de manejar un material delicado y sometido a una elevada presión. “Hay que invertir de una forma muy cuidadosa para minimizar cualquier tipo de impacto negativo”, apunta. “Por eso es necesario conocer el entorno rural en el que se invierte y a la vez desarrollar infraestructuras para que esa producción sea sostenible”.

No solo los instrumentos financieros han visto la oportunidad de hacer negocio, también los inversores particulares. Sai Ramakrishna Karaturi es el mayor productor de rosas del mundo. Hizo fortuna con ellas en Kenia, y ahora explota, según Grain, 300.000 hectáreas de tierra en Etiopía por las que paga una renta ínfima. El Gobierno etíope las está arrendando a los inversores extranjeros a veces por menos de 10 dólares por hectárea y en plazos de 20 a 45 años ampliables a 99. En el vecino Sudán apenas llega a los 25 céntimos de dólar por año y acre (4.406 metros cuadrados) en un periodo de ocho a 32 años.

En gran parte de África, la propiedad de la tierra es estatal y los pequeños agricultores (responsables del 80% de la producción agrícola mundial) son desplazados de unas tierras sobre las que no tienen ningún derecho escrito. Una desprotección que choca contra la fortaleza económica de países como India. No es de extrañar que empresas radicadas allí pensemos en

Olam International (que ha comprado 17.000 hectáreas en Argentina para cultivar cacahuetes y 16.000 en Uruguay para explotación láctea); Varun International (se ha hecho con 230.000 hectáreas para arroz y maíz en Madagascar) o KS Oils

(plantará palmeras en 130.965 hectáreas en Indonesia), que son muy activas en la compra de terrenos.

Puesto que no existe actuación sin reacción, hay que preguntarse de qué manera afecta esta tensión compradora al coste de los alimentos. “No es fácil saber si la adquisición de tierras agrícolas y la especulación en materias primas aumenta los precios. Podría ser, pero también hay influencias positivas”, dice Gertjan van der Geer, gestor del fondo Pictet Agriculture. Menos dudas tiene Stefan Baeck, responsable de Rabo Farm: “Invertir en tierras de cultivo sin la estrategia adecuada acerca de cómo abordar las sensibilidades y los requerimientos de los grupos de interés se traducirá en una inversión fallida con impacto negativo en los precios de los alimentos”.

Les misèries del creixement: contaminació extrema a la Xina

Us deixem 4 articles de diferents mitjans durant els últims mesos, que parlen de la contaminació d’aigua, sòls i aire

La censura i la repressió a la Xina son el pa de cada dia, per tal de mantenir un creixement econòmic i una producció industrial barata de la que ens aprofitem a Occident. D’aquesta manera tenim diners aquí per a les nostres bombolles immobiliàries

En aquest enllaç hi ha una reflexió sobre la dependència de l’economia mundial del  creixement de la  Xina, i com aquest es podria interrompre   en qualsevol moment i per diferents motius.

Continue reading ‘Les misèries del creixement: contaminació extrema a la Xina’

Els arbres transgènics no són la solució al canvi climàtic

ELS ARBRES TRANSGÈNICS NO SÓN LA SOLUCIÓ AL CANVI CLIMÀTIC

Traducció de la Lara d’una excel·lent entrevista

La directora executiva de projecte Global Justice Ecology i coordinadora de la campanya STOP GE Trees, Anne Petermann després d’haver assistir a la Convenció Tree Biotechnology 2011 a Brasil, ens explica les amenaces d’aquesta tecnologia i la seva relació amb les estratègies de les multinacionals per mitigar el canvi climàtic. A continuació la traducció de l’entrevista:

- Què és un arbre genèticament modificat?

És un arbre que al igual a altres tipus de plantacions GM (genèticament modificades), se li ha introduït material genètic d’una altra espècie amb la que no comparteix cap parentesc, amb l’objectiu que faci unes coses concretes com créixer més ràpid o ser resistent a herbicida, a insectes o a baixes temperatures. Per tant és un arbre que té uns gens aliens que no se sap com reaccionarà un cop alliberat al medi ambient.

- Què tenen a veure els arbres GM amb el canvi climàtic?

Tot comença amb una definició de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) bastant equivocada, que bàsicament diu: sempre que hi hagi deu arbres en una hectàrea de terra, pot ser anomenat bosc. Per tant segons aquesta errònia definició de bosc, qualsevol monocultiu d’arbres pot ser denominat bosc, encara que no tingui en realitat res a veure amb el que en realitat significa un bosc, en quant a biodiversitat, fauna i flora o per totes les coses extraordinàries que els boscos fan. A la Convenció Marc de l’ONU sobre Canvi Climàtic el 2003 a Milà, es va prendre la decisió que els projectes de fixació de CO2 podrien incorporar arbres genèticament modificats. Per tant l’ONU és bastant explícita en què els arbres GM es poden fer servir per mitigar el canvi climàtic.

- Quina és la relació entre arbres transgènics i mitigació del canvi climàtic en base als boscos?

Els boscos GM es volen fer servir de diferents maneres. Per començar com a embornals de carboni (llocs on acumular CO2), els arbres es pretenen modificar per a que dipositin CO2 més ràpid o de forma més segura o d’alguna manera suposadament superior a la que ho fan els boscos convencionals. Una altre funció és fer electricitat a partir de biomassa, encara que suposa unes emissions molt més elevades fins i tot que les del carbó, però la indústria intenta pretendre que emet menys emissions que els combustibles fòssils. També els volen fer servir per fabricar tot tipus de productes químics, tèxtils i fins i tot combustibles líquids, a més a més de paper o fusta i tot això està sent justificat sota el paraigües de la mitigació del canvi climàtic. Per tant, estan dient que fer servir arbres en lloc de combustibles fòssils per fabricar tot això serà molt millor pel clima, quan simplement no és veritat.

- El que dius és que tenim aquests monocultius d’arbres que no son un bosc en absolut, i s’estan aprofitant de les polítiques en canvi climàtic per rebre compensacions en emissions de carboni. Explica quin és el problema des del teu punt de vista.

En l’actualitat els monocultius no GM per la indústria de la fusta, són ja un problema a tot arreu del planeta, perquè en gran part substitueixen el bosc original i desplacen la fauna i flora silvestre així com a les comunitats que hi viuen. El que volen fer ara és afegir arbres GM, cosa que no s’ha fet enlloc excepte a la Xina i això serà la font d’una sèrie de nous problemes. Però essencialment volen fer servir aquests monocultius per acumular carboni i fabricar productes que fins ara s’estan fent amb combustibles fòssils

- Pels que no en sabem del tema tot això no sembla tant malament. Quin es el problema?

Bé, la tendència que ja hem observat amb les plantacions que ja existeixen és que reemplacen els boscos natius. Els boscos ens proporciones múltiples beneficis positius com la neteja de l’aire, la de l’aigua, proporcionen biodiversitat, menjar, refugi i medecines per les comunitats que els habiten i totes les coses increïbles que els boscos autòctons fan. Les plantacions de monocultiu d’arbres han estat reemplaçant aquests boscos a un ritme astronòmic sobretot en zones tropicals i subtropicals. El que hem observat és la desaparició de biodiversitat, la pèrdua d’aigua de qualitat, perquè les plantacions són fumigades amb múltiples agrotòxics com herbicides, insecticides i fertilitzants químics. Per tant estem perdent aquests boscos tan importants i estan sent reemplaçats essencialment per l’equivalent a un camp de blat de moro fet d’arbres. S’han fet estudis que mostren que els boscos autòctons, degut a que tenen tots aquests altres components i no només arbres sinó vegetació, terres molt riques; acumulen quatre vegades més diòxid de carboni que els monocultius d’arbres per a la producció de fusta. Per tant quan destruïm un bosc per posar una plantació d’arbres, encara que hi ha arbres creixent, reduïm dràsticament l’habilitat d’aquesta terra per emmagatzemar CO2

- Dius que la Revolució Verda i l’ús de la biotecnologia a l’agricultura ha tingut un gran impacte negatiu, ho pots explicar?

A la indústria li agrada argumentar que els cultius GM son un exemple de lo meravellosa que pot ser la biotecnologia en arbres, quan la realitat és que els cultius GM han destruït de forma extrema moltes terres degut a l’ús excessiu d’agrotòxics que han reduït la fertilitat, han contaminat l’aigua i estan fent que la productivitat estigui caient en comparació amb els cultius no GM. Al Brasil per exemple la soja transgènica que va ser introduïda fa 10-15 anys enrere, ha causat la contaminació massiva de l’aigua, terribles malalties a les comunitats rurals i la productivitat està en realitat decaient perquè aquests cultius tenen molts problemes associats com el problema no anticipat del desenvolupament de resistència a l’herbicida Round Up Ready en els cultius transgènics. El fet que es puguin aplicar grans quantitats d’herbicida tòxic ha provocat que les plantacions ara siguin també molt susceptibles a fongs. Per tant s’estan trobant amb gran quantitat de nous problemes a l’agricultura que no són gens positius a l’hora de valorar el que pot passar amb les plantacions d’arbres GM

 - Tot just has tornat de la Convenció sobre Biotecnologia en Arbres realitzada al Brasil. Un dels conferenciants va dir que incrementar la producció d’eucaliptus GM proporcionarà més fusta, en menys superfície de terra i això servirà per protegir els boscos autòctons. Quina és la teva resposta a tot això?

L’empresa d’arbres transgènics anomenada ArborGen’s situada a Carolina del Sud als EEUU i que està negociant contractes amb el govern, defensa el lema “més producció d’arbres en menys superfície” per reduir la pressió sobre els boscos autòctons. Això és una mentida que han escampat des del començament de la introducció de campanyes per promocionar els arbres GM. El que no s’està dient és que al mateix temps que s’incrementa la producció d’arbres també s’està fomentant el consum exponencial de fusta per tots aquests nous productes que he mencionat (fusta per electricitat, combustibles líquids, químics, tèxtil, plàstics, etc…). Per tant poden incrementar la producció però no poden augmentar la productivitat fins als nivells que la nova demanda generarà, sense la necessitat de guanyar terreny als boscos natius de creixement més lent. Aquesta és la trajectòria que ja hem observat arreu del món on els monocultius d’arbres han anat substituint els boscos originals. I això és el que continuarà passant a menys que ho aturem. Hem de reduir la demanda de fusta arreu del món i no incrementar-la exponencialment com pretén la indústria.

- Un altre dels arguments dels que defensen les plantacions d’eucaliptus GM es que poden reduir la utilització d’agroquímics. És cert?

No tinc ni idea d’on ha sortit aquesta informació. En el cas del monocultiu d’eucaliptus portat per l’empresa Veracel a Bahia Brasil i segons el guia turístic, les plantacions són fumigades tres cops amb herbicida Round Up, també les fumiguen amb insecticides per mantenir controlada la infestació de formigues, sense mencionar els fertilitzants químics basats en un polímer del petroli que s’aplica quan planten la llavor. Per tant el cultiu està recobert de químics i no entenc d’on ha pogut sortir que es fan servir menys químics.

- Una altre argument és que els arbres GM ens ajudaran en l’adaptació al canvi climàtic.

És el mateix argument que es fa servir a l’agricultura, que es poden dissenyar cultius que mitiguin els efectes del canvi climàtic i s’adaptin a temperatures més elevades, sequeres, pluges torrencials, etc. Però de fet el que hem de fer és enfrontar-nos al canvi climàtic en si mateix, hem de combatre l’efecte climàtic aturant les emissions que l’estan provocant, i assegurar-nos que mantenim suficient superfície de boscos autòctons intactes que estiguin connectats amb corredors per a que les especies d’arbres puguin adaptar-se al canvi climàtic per ells mateixos. No podem adaptar al canvi climàtic amb enginyeria, simplement i en primer lloc hem d’aturar el que l’està provocant.

- Comentes que hi ha una nova amenaça a la tolerància de l’herbicida, produïda per la repetida aplicació de Round Up Ready de Monsanto als cultius transgènics. Si-us-plau fes-nos cinc cèntims.

Ha estat documentat recentment que degut a que hi ha hagut un increment de més del 300% en la utilització de Round Up, i degut a la resistència de les herbes en els cultius, aquestes herbes s’estan escampant i estan causant enormes problemes als agricultors.

- Que passa amb aquestes plantacions d’arbres GM un cop son tallats?Es fan servir per etanol, biomassa, o altres productes? Quin és l’impacte de tot això?

Bé, en aquest punt ens estem assegurant que aquestes plantacions no siguin comercialitzades. Per tant, de moment hem de parlar del que planegen fer amb aquestes plantacions. Els plans són manipular els arbres genèticament per que per exemple sigui més fàcil crear etanol a partir d’ells, reduint la lignina i incrementant l’habilitat de processar els sucres que produeix l’arbre i també per crear combustibles líquids a diferència dels arbres convencionals que tenen els sucres encapsulats dins la lignina, que és bàsicament la fibra de l’arbre i dificulta el procés. Per una altra banda volen produir arbres amb un alt nivell de lignina per poder cremar i produir electricitat, ja que de fet la lignina proveeix de l’energia per mantenir el procés de combustió.

- Aquestes plantacions estan ocupant camps que es podrien dedicar a la producció d’aliments. No és cert?

Això es un tema també molt seriós, ho estem veient amb l’etanol el qual ja està desenvolupada la seva extracció a partir de blat de moro i canya de sucre. Extensions molt productives s’estan dedicant a produir aliment pels cotxes en lloc de produir aliments per la gent. Aquest fet està incrementant el preu dels aliments i augmentant la fam al món. I si ara mirem als arbres com a substituts del blat de moro, no estarem solucionant el problema en absolut, perquè el que volen fer és on en l’actualitat ja hi creixen boscos o s’estan conreant aliments, fer servir aquestes superfícies per produir etanol.

- Si fem matemàtiques simplement no hi ha suficients terres per les dues coses, alimentar a la gent del planeta i produir biomassa o etanol a partir d’arbres, blat de moro, etc. No és cert?

Exacte, no és possible fer tot això i a més a més produir tots els altres productes que volen elaborar a partir de plantacions d’arbres GM. No hi ha cap manera sostenible en la que es pugui fer.

- Quant costa desenvolupar un únic arbre GM?

La indústria va comunicar a la conferència que podria costar entre 20 i 40 milions de dòlars. Com a resultat estan buscant el suport del sector públic com universitats, que poden contractar un gran nombre de graduats mal pagats que podrien fer els experiments d’aquests arbres d’una manera més barata. Estan comptant amb els sector públic per que aquesta part sigui desenvolupada i això és un fet del que hem d’estar alerta i hem de mirar amb preocupació. Per tant els impostos i les matrícules dels estudiants bàsicament ajudaran a les empreses a tenir beneficis en el desenvolupament d’aquests arbres. A més part d’aquests projectes estan subvencionats amb diners públics.

- Per tant quin és el cost total dels arbres GM? Tens alguna idea? A part del cost de desenvolupament s’ha d’afegir el cost mediambiental d’alliberar aquests organismes al medi. Com alguns científics han apuntat, controlar els OGM un cop alliberats al medi és totalment impossible ja que d’alguna manera el pol·len, les llavors, la propagació vegetal en la que s’escamparan pels ecosistemes silvestres de manera irreversible serà impossible de rastrejar i provocaran conseqüències que poden ser bastant serioses. Els impactes econòmics d’això són impossibles de preveure i poden ser realment catastròfics.

- Es cert que no hi ha arbres modificats en l’actualitat? Quin és l’estat actual? Dius que s’està planejant. Que està passant?

Hi ha centenars de parcel·les de proba no únicament als EEUU si no arreu del planeta amb diferents tipus d’arbres transgènics. Les varietats preferides són eucaliptus, pins, pollancres, avets, castanys i d’altres espècies. Xina és l’únic país que ha aprovat l’alliberament a escala comercial. Els científics xinesos que van assistir a la conferència van explicar que només han plantat 500 hectàrees. Però si es consulta la literatura d’altres científics de xina, informen que milions de pollancres GM resistents a insecticida ja han estat alliberats als camps i que en realitat no saben on estan situats. Un altre institut fa uns anys va publicar un estudi en el que pollancres GM ja estaven contaminant als convencionals amb aquesta resistència als insectes.

- Als EEUU esperen vendre anualment 500 bilions d’eucaliptus GM resistents al fred provinents de dos plantacions entre Texas i Florida. Dius que són invasius, inflamables, que requereixen molta aigua i que contaminen i assequen el subsòl. Qui vol aquestes plantacions?

La indústria fustera està molt interessada amb això. En aquests moments hi ha un projecte conjunt entre empreses dels EEUU: International Paper i MeadWestvaco juntament amb Rubicon de Nova Zelanda que estan apostant pels eucaliptus GM perquè creixen molt més ràpid que les plantacions existents de pins. Els eucaliptus GM maduren en 6-7 anys o fins i tot estan intentant que madurin en 5 anys. L’empresa ArborGen’s que pertany a aquestes empreses fusteres està desenvolupant aquests arbres. I tots estan molt entusiasmats amb els guanys potencials que pot generar.

- Que li succeeix a les comunitats indígenes en el procés de creació d’aquests arbres GM? En el futur les plantacions d’arbres GM podrien afectar a les poblacions indígenes. A Brasil per exemple han fet fora de les seves terres a les comunitats Tupinikim i Guaraní per fer plantacions fusteres. A Xile les comunitats Mapuche han estat desplaçades per plantacions d’eucaliptus i pins, que assequen el subsòl i contaminen els aqüífers. Les plantacions fusteres ja estan tenint un gran impacte en les comunitats indígenes i si expandeixen la tecnologia transgènica el problema s’agreujarà considerablement.

- Quanta superfície està prevista dedicar a aquestes plantacions d’arbres GM?

Únicament puc parlar dels EEUU on la indústria ha anunciat que volen doblar la superfície de plantacions actualment dedicades a la producció de fusta. Això vol dir passar de 42 milions d’acres a 84 milions amb plantacions d’eucaliptus resistents al fred, amb la conseqüent amenaça que s’estenguin per zones en les que en l’actualitat no poden créixer.

- Que poden fer les persones a nivell individual per ajudar a aturar les plantacions d’arbres GM?

El que poden fer és signar la petició que apareix al nostre web, que va dirigida a la USDA per oposar-se a les plantacions de prova que ArborGen’s està desenvolupant: http://globaljusticeecology.org/petition.php Globalment existeixen molts grups i organitzacions protegint els boscos i lluitant contra aquesta amenaça que de ben segur necessiten la nostra ajuda, podem donar-los suport a nivell de voluntariat o bé amb aportacions econòmiques.

- Quina es la part més esperançadora que has observat?

La part positiva és que l’opinió pública no vol aquesta tecnologia i no confia en els arbres GM ni en les solucions que proposa la indústria. A diferència dels cultius transgènics a l’agricultura que no viuen més d’un any, els arbres GM poden viure durant dècades o segles. El pol·len pot viatjar milers de quilòmetres i això pot generar problemes molt greus un cop aquests organismes siguin alliberats al medi. Aquests arbres son tan perillosos que la gent ho entén i no dona suport a aquesta tecnologia. Això dificulta els avenços de la indústria i generarà grans pèrdues si s’autoritza la comercialització d’aquests arbres a llarg termini.

Accés al vídeo de l’entrevista: http://vimeo.com/28334491

Més informació a: http://www.globaljusticeecology.org http://www.climate-connections.org

La Xina diu no a la comercialització de l’arròs i el blat transgènic

Una notícia publicada el 25 de setembre al web de Greenpeace Internacional ens informa que el govern xinès aturarà la comercialització de l’arrós transgènic. L’organització acull la notícia amb alegria perquè diu que encara es desconeixen els efectes a llarg termini sobre la salut en humans i sobre el medi ambient d’aquests productes transgènics.

Greenpeace afirma també que moltes línies d’arròs transgènic a la xina estan subjectes a moltes patents extrangeres; això pot augmentar la dependència alimentària del país.

El comunicat acaba demanant a la Xina que canviï la seva política agrícola i que acceleri el procés de transició cap a un model sostenible (aliments sans, que la seva producció respecti el medi ambient i que asseguri el benestar dels pagesos).

Al web de GMO-Watch ens informen que la decisió de la Xina afecta també al blat i que consisteix en una moratòria per a 5 anys. Ens informen també que l’arrós transgènic és del tipus bt.

Piratas de aire, mar y tierra

El Reino Unido anunció que en octubre de 2011 comenzará un experimento unilateral de geoingeniería, es decir, de manipulación climática. Es la primera parte de un proyecto mucho mayor para inyectar partículas azufradas en la estratósfera, creando una especie de nube volcánica artificial, para desviar parte de la radiación solar que llega a la tierra, supuestamente para bajar la temperatura.

El experimento contradice el espíritu de la moratoria que estableció Naciones Unidas contra la geoingeniería en 2010 y muestra claramente la intención del Reino Unido, al igual que Estados Unidos y unos pocos países más, de avanzar unilateralmente la manipulación climática, algo que aumentará más el caos climático global, con impactos potenciales muy graves sobre otros países.

Pese a ello, los promotores de la geoingeniería defienden estos remiendos tecnológicos a mega escala, argumentando que aunque no se reduzcan las emisiones de gases de efecto invernadero que provocan el cambio climático, ellos pueden resolver técnicamente el problema, bajando la temperatura global a la fuerza. O sea podrían seguir calentando el planeta, evitar cumplir con compromisos internacionales de reducción y crear nuevos negocios basados en tecnologías extremadamente peligrosas. Continue reading ‘Piratas de aire, mar y tierra’

La Nestle i el cafè transgènic

Una recent noticia ens explica que Nestlé vol introduir un cafè transgènic a Mèxic (1).

Al 2006 la multinacional va aconseguir una patent de cafè modificat genèticament que, se suposa,  millora la solubilitat del cafè en pols. La modificació genètica consisteix en reprimir un gen propi del cafè i la patent inclou l’ús dels grans de cafè per a fer cafè soluble. (2).

Els petits productors de cafè mexicans estan preocupats per la sol·licitud presentada per Nestlé al govern Mexicà en la que demana autorització d’aquest cafè modificat genèticament.

Per una banda fa anys que Nestlé (com altres grans transnacionals) estan intentant controlar des de l’origen mateix els productes que comercialitzen arreu del planeta, a causa de l’alta volatilitat dels preus, de l’especulació i de les incerteses que comporta el canvi climàtic, i perquè les polítiques i les desregulacions en els mercats agrícoles i altres els ho han permès.

Controlant llavors (ja siguin convencionals o gm), terres, i camperols, a més del processat i la distribució, el negoci és rodó i menys subjecte a canvis en el mercat. Així, els camperols perden la seva independència,  la capacitat de comercialitzar la seva producció i i poder per negociar els preus.

Per altra banda, si finalment es concedeix l’autorització,  la subsistència de moltes famílies perillaria, ja que podrien perdre el segell de producció orgànica del seu cafè en cas de contaminació del cafè ecològic pel transgènic en l’emmagatzematge i distribució (més que no pas en la producció, ja que la probabiliat de creuament és molt més baixa que en plantes com el blat de moro). Mèxic n’és el primer productor mundial de cafè ecològic.

Finalment, l’interès de Nestlè de produir de forma massiva una varietat de baixa qualitat per a l’exportació, especialment als mercats emergents, posa en perill també el model de producció en els països que han optat per cafès de qualitat (varietats aràbigues), molt més gustosos i saludables,  de conreu més exigent però de valor afegit més gran pel productor.

Nestlé posa els seus  interessos econòmics per davant del benestar de milions de famílies camperoles que viuen de la comercialització del cafè local, sovint a través de xarxes de comerç just.

És evident que l’objectiu d’aquesta empresa no és que el seu café sigui més soluble, sinó introduir aquesta patent que els pertany i controlar d’aquesta forma  la cadena alimentària des de la llavor. Nestlé ha demostrat al llarg de la història la falta d’escrúpols,tenint com únic objectiu l’ estendre arreu del món la venda dels seus productes i maximitzar els beneficis.

Segons l’organització ‘Save The Children’, cada any encara moren 1.4 milions de nadons per no ser alimentats amb llet materna. Nestlé promociona el consum de llet en pols a les zones més pobres del planeta. Als hospitals, sovint els propis doctors afirmen que la llet de Nestlé és millor que la llet materna, i convencen aquestes mares que barregen la llet en pols amb aigua no potable, amb recipients no esterilitzats i sense poder llegir el prospecte per què són analfabetes (3).

Aquesta corporació també ha estat denunciada per fomentar l’esclavitud infantil a les plantacions de cacau de l’Àfrica, on emparada per la llibertat de comerç i amb la seva influència, dificulta la traçabilitat del cacau ‘lliure d’esclavitud’, beneficiant-se així de matèria prima al preu més baix (4).

Continue reading ‘La Nestle i el cafè transgènic’

Agricultors rebels. Experiències d’agricultura basada en la permacultura amb animals.

La permacultura dóna per acabat el debat carn-vegà, promovent l’anarquia.  Ressenya dels llibres ‘Meat: A Benign Extravagance’ de Simon Fairlee i ‘Permaculture: A Practical Guide to Small-Scale Integrative Farming and Gardening’ de Sepp Holzer

Arguments de pagesos rebels a favor d’una agricultura  de petites – o grans – finques amb animals

Mentre que el regnat de Bush pot ser descrit com una guerra contra la intimitat, el d’Obama és clarament una guerra contra la llibertat dels aliments. Avancen aquests dies els arrestos de l’administració ‘Monsanto’ envers dels agricultors orgànics i distribuïdors, amb confiscació i destrucció d’aliments saludables que es cultiven de forma sostenible. Però la tirania no és exclusiva dels Estats Units:  arreu del món, els agricultors orgànics sostenibles estan sent atacats pels grans actors de l’agronegoci  que, a través dels governs i els acords comercials, són els que regulen la seva activitat i estan destruint el medi ambient en el procés. Dos camperols que argumenten en contra de la “hiper-regulació ecocida” són Simon Fairlee d’Anglaterra i Sepp Holzer d’Àustria. Tots dos han escrit llibres fonamentals que haurien d’estar a les prestatgeries de totes les persones que conreen i es preocupen per l’impacte de l’agricultura en la biosfera.

Al seu llibre ‘Meat: A Benign Extravagance’ (Carn: Una Extravagància Benigna), Simon Fairlee demostra de manera exitosa que la cria d’animals ha de ser part de qualsevol granja sostenible, fent servir la permacultura (sistema que imita la natura i va “més enllà de simplement ecològic”). “Permacultura” és l’abreviatura “d’agricultura permanent” – permet ecosistemes agrícoles dissenyats per ser autosuficients. Practica l’anarquia natural. L’agricultor d’Ohio Gene Logsdon, autor del llibre ‘Holy Shit’ and ‘The Contrary Farmer’ (Excrement Sagrat, i l’Agricultor Contrari), ha escrit el pròleg de ‘Extravagància Benigna’. Està d’acord en que la seguretat alimentària “està sent soscavada per persones ben intencionades de totes les tendències, que sense un coneixement suficient exigeixen normes i reglaments en matèria d’aliments.” L’ús d’animals a l’agricultura sostenible ja ha estat àmpliament recolzat en camps d’agricultura alternativa. El que és nou és la impressionant conclusió de què els animals protegeixen de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH). No ha arribat a aquesta conclusió amb facilitat, ell està d’acord que menys producció de carn és necessaria, però el seu estudi mostra les exageracions fetes per l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), tantes vegades repetides al món vegà sobre la ineficiència de produir cultius per alimentar al bestiar. En el seu lloc, es troba que els animals poden ser el substitut dels combustibles fòssils. Per reduir els GEH, lògicament, s’ha de reduir l’ús de combustibles fòssils (i per tant maquinària, fertilitzants, pesticides, gran distribució..)

Encara que es centra en l’ètica mediambiental de la cria d’animals, ‘l’Extravagància Benigna’ també relata l’històric canvi des d’una societat de pastors cap a una societat de corrals urbans i finalment granges de monocultiu que s’estenen arreu. Avui dia el sistema d’agricultura industrialitzada ha separat els animals dels vegetals, amb el resultat d’un excés d’excrements d’animal concentrats en un sol lloc, i no suficient fertilitzants a l’altre. Aquesta separació crea llacunes tòxiques en un extrem i la necessitat de fertilitzants sintètics, pesticides, combustibles fòssils i maquinària, a l’altre. Gran part del debat vegà de no fer servir animals es centra en la ineficiència de l’ús del sòl en el cultiu d’aliments per alimentar els animals. També mostra la xifra errònia de 10:1 com a quantitat de terra necessària per als animals en comparació amb el conreu de vegetals per aconseguir la paritat de nutrició. Però quan s’afegeix en el recorregut dels aliments, la necessitat de fertilitzants sintètics, pesticides, combustibles fòssils i maquinària a les finques que no fan servir animals, i en resta el cost d’oportunitat per a l’ús secundari de bestiar boví en el comerç de cuirs, productes làctics i altres productes de valor afegit, a més de la dificultat de calcular el valor de la calidesa i la companyia proporcionada pels animals de granja, calcula que la figura de l’eficiència real és 2:1. “El transport d’aliments no pot ser massa extravagant en el seu consum d’energia [que representa al voltant del 10-15% dels gasos d’efecte hivernacle], que està densament implicat en un sistema centralitzat de distribució.” És en un sistema descentralitzat on la seguretat alimentària és major i els gasos d’efecte hivernacle es redueixen. Els seus càlculs i arguments abasten diversos capítols. Dos refuten l’absurda i enganyosa afirmació de la FAO de que els pets de les vaques representen el 18% dels gasos d’efecte hivernacle. Fairlee té el seu propi argument, però probablement hauria apreciat l’informe d’Olivier De Schutter, sobre l’agroecologia i el Dret a l’Alimentació, que es va publicar més tard. De Schutter és el Reporter Especial de les Nacions Unides sobre el Dret a l’Alimentació, rebutja l’agricultura industrialitzada, i mostra com les petites explotacions i les granges mixtes produeixen més aliments i milloren la terra. Incloent les fonts revisades, Fairlee també utilitza la informació de ‘EatWild.com’, un lloc per “herbívors racionals”, així com les teories Joel Salatin i Michael Pollan ‘El dilema de l’Omnívor’. Part de la seva equació reconeix que els agricultors de subsistència – que són principalment dones – utilitzen animals per augmentar la productivitat agrícola (a través dels fems), com animals de tir en comptes de tractors, i per millorar l’alimentació de les seves famílies proporcionant productes secundaris com ous, llet, roba i altres productes de valor afegit. I, assenyala, que la ramaderia salva al mon nòmada sense terra de morir de fam. “Mentre que la carn és un luxe dels rics, pels pobres és una necessitat”, escriu. “El seixanta per cent de totes les cases rurals en els països pobres crien bestiar.”

Aquells que volen saltar-se els arguments estadístics i l’exposició dels enganys utilitzats per promoure l’agricultura industrial no s’han de perdre el capítol 15: The Great Divide. És aquí on el debat carn vs veganisme és dissenyat i consolidat en el sentit comú. Tan si són conscients o no, els vegans promouen les granges industrials al oposar-se a la utilització de bestiar.

Un altre canvi de paradigma, implica el concepte de la “Tragèdia dels Comuns”, on refuta amb la “Tragèdia de la Tecnologia”, que és la única culpable de que s’hagi esgotat l’ estoc de peixos a l’oceà. Reprodueix al llibre un gràfic fascinant, preparat originalment per David Thompson de la FAO, on exposa la ineficàcia de la pesca industrial en comparació amb la pesca artesana: L’últim capítol detalla la seva visió d’una economia de permacultura, en la que veu més arbres, uns quants animals i una societat re-ruralitzada. Si bé gran part del seu llibre està escrit amb humor, i els lectors podran gaudir de les seves referències a les pifiades contínues – dels opositors mundials de l’agricultura ecològica – és aquest últim capítol el que revela el geni de Fairlee. Convincentment argumenta que la fam no és causada per “la ineficient cria d’animals desplaçant a les granges de ramaderia eficient”. “El conflicte”, diu, “sorgeix quan el simbiòtic ús del sòl és usurpat pel monocultiu dissenyat per l’exportació.” Sepp Holzer no pot estar més d’acord. Ha estat descrit com la “contrapart europea” de l’Australià Bill Mollison i el Japonès Masanobu Fukuoka – “Ja que els tres de forma independent han descobert maneres de treballar amb la natura que estalvien diners, mà d’obra i no degraden el medi ambient, sinó que en realitat el milloren.” Al llibre de Sepp Holzer ‘Permacultura: Guia Pràctica per a la Petita Agricultura i Jardineria Integrativa’, ofereix l’ensenyament pràctic amb una excepció: cada sistema de permacultura és únic. El jardiner o agricultor ha de comprendre tots els factors que intervenen en completar un ecosistema autosuficient, incloent aigua, vent, sol, sòl, fauna i terreny, així com el clima i les fonts properes de contaminació que afecten a tot això. Les seves 110 hectàrees de granja alpina a Àustria es situen entre els 1000-1500 metres d’altura. Amb 10.000 arbres fruiters i nogueres, 30 tipus diferents de patates, gran varietat de cereals, bolets, verdures, herbes i flors silvestres, així com bestiar domèstic i salvatge, porcs, gallines, serps… “Una vegada he plantat, no faig absolutament res”, diu Holzer. “En realitat és només la naturalesa treballant per si mateixa, no desherbo, no podo, no rego, no fertilitzo, no tiro pesticides”. Després d’haver practicat la seva pròpia forma de permacultura des de fa 50 anys, sap del que parla. En canvi, modifica el paisatge fent terrasses, posant lloses de pedra gegants, i més de 70 estanys per dirigir el vent, l’aigua, l’energia solar, i el terreny per donar suport de manera permanent al sistema. Ni un sol metre quadrat de terreny d’en Holzer alberga només un tipus de planta. Als cinc anys, es va assabentar que a mesura que la varietat de plantes augmenta, els paràsits es redueixen i l’ecosistema es torna estable. Quan va ser adult, es va adonar que la majoria del que va aprendre sobre agricultura a la universitat i als llibres, estaven destruint la finca que va heretar dels seus pares. Es va rebel·lar. A la seva autobiografia, ‘L’Agricultor Rebel’, relata la seva lluita contra els reguladors ignorants i les lleis que estaven arruïnant les seves collites. Ha lluitat durant dècades contra les agències reguladores, s’ha vist embolicat en litigis i multes diverses vegades, i ha estat amenaçat d’anar a la presó. Un exemple que li va costar una multa va ser la seva negativa a podar els seus arbres segons les regulacions establertes. Es va adonar que l’únic arbre d’albercoc que suportava bé l’hivern, on les temperatures poden baixar fins als -34° C, era el que ell no havia podat. La longitud de les branques sense tallar li va permetre caure prou com per tocar el terra, donant-li suport, mentre que la neu lliscava fora. Les branques dels arbres podats es van trencar sota el pes de la neu, matant els arbres. El llibre de Sepp Holzer és ple de fotografies, diagrames i instruccions detallades sobre cada aspecte del seu sistema d’explotació mixta que augmenta la riquesa i la qualitat de la seva terra. Va més enllà d’un sistema ecològic, al imitar la natura en tots els aspectes des de camins naturals i edificis, als pesticides naturals (com el bàlsam d’ossos casolà utilitzat per protegir els seus arbres) a les plantes que acompanya amb vermicultura, i molt més. Les instruccions no es limiten únicament a les grans explotacions. Descriu i mostra diagrames de jardins en terrasses i petits jardins de barri on es pot alimentar a famílies o barris sencers. I, per descomptat, les teories s’apliquen tant a granges com a jardins. Gairebé tot el que fa és diferent del que la majoria de nosaltres hem aprés – fins i tot la forma de plantar els arbres. La majoria de nosaltres comprem un petit arbre amb un pam de terra cobert d’arpillera, però els seu són quadrats amb plantes que acompanyen la base de l’arbre. Entre els diversos vídeos gratis sobre les tècniques de Holzer, aquest és probablement el millor. Una cosa està clara al seu llibre; Holzer mai faria agricultura sense animals, ja que són part de l’obra de la natura. “El bestiar té un paper important en un sistema de permacultura, el bestiar no només ofereix treball d’alta qualitat, també són laboriosos i agradables… Realment els animals treballen per mi, afluixant el terra i llaurant les meves terrasses”. I, porten agregat el fertilitzant en forma de fems. Igual que Joel Salatin a la seva Granja Polyface, Holzer de forma racional deixa pastar el seu bestiar en diferents prats per assegurar que no pasturen en excés ni en defecte. També conrea plantes verinoses, perquè ha observat que els animals que pateixen de diarrea se les mengen deliberadament. Ja no necessita desparasitar als seus animals. “El fet de que sigui necessari esdevenir un ‘rebel’ per portar una granja en harmonia amb la natura és molt trist!” Molts estarien d’acord. La joia ve de practicar un enfocament holístic al fer créixer el propi menjar, diu, proporcionant independència i aliments saludables a través d’un entorn enriquit en comptes d’empobrit. És aquesta l’anarquia que salvarà el medi ambient i alimentarà el món.

Continue reading ‘Agricultors rebels. Experiències d’agricultura basada en la permacultura amb animals.’

Mercats i acaparament de terres

Al diari electrònic Rebelion han publicat en notícia destacada avui dimecres 31 d’agost una entrevista a l’autor, Stephano Liberti, del reportatge “Land grabbind. Com el mercat de la terra crea el nou colonialisme“.

El tema de l’acaparament de terres (la traducció del terme Land grabbing) està relacionat amb la fam a la banya d’Àfrica i per tant de rabiosa actualitat. Recentment en Gustavo va publicar un article a un diari de gran tiratge on explicava que hi ha una associació, GRAIN, que fa temps que ens està alertant d’aquest fenomen.

A continuació hi ha l’entrevista:

Entrevista con Stefano Liberti, autor del libro “Land grabbing. Come il mercato delle terre crea il nuovo colonialismo”

Cuánta tierra necesita el Mercado

Seny a la ramaderia

Ja us vam avançar part d’aquest article quan vam presentar el suplement de Som lo que Sembrem de la revista Soberania Alimentaria Biodiversidad y Culturas.

Al final d’aquesta entrada hi ha el text íntegre dels dos articles sobre ramaderia , sense alguna petita limitació d’espai dels artices que finalment es va publicar.

Però abans una reflexió sobre el model ramader i viabilitat econòmica:

Portem uns quants anys seguits que el preu dels cereals no para de créixer. Els que tenim al cap el “problema” del “zenit del petroli” no ens estranya gaire aquest fenomen. No obstantant hi ha altres  motius que fan que pugin els preus dels productes agrícoles; i l’especulació financera amb els aliments sembla que és una causa principal.

Continue reading ‘Seny a la ramaderia’

Premi Goldman : Agricultura Regenerativa a Mèxic

Aquí teniu accés a un vídeo (en anglès) i entrevista a José Luis Santos en Mèxic. I aquí  l’enllaç a la notícia en castellà : Agricultura _regenerativa_Mexic

Robatori de terres a l’Àfrica

TRIBUNA.doc, de Mercè Rivas, sobre el robatori de terres a l’Àfrica

I també l’article de Gustavo Duch : No es solo China

Els animals clonats, sense etiquetatge a la cadena alimentària

El fracàs de les negociacions i la manca d’etiquetatge obligatori fan que aquesta vianda ja es mengi sense coneixement dels consumidors

Els consumidors europeus no sabran si el que mengen és o no és carn clonada.

El fracàs de les negociacions entre els estats membres, el Parlament i la Comissió sobre una eventual prohibició de la carn clonada significa, de fet, que està autoritzada. Tampoc no s’ha aconseguit un acord sobre l’etiquetatge d’aquesta vianda mentre ja es comercialitza a Europa sense coneixement dels consumidors.

Segons reporta Novethic (mitjà francès expert en desenvolupament sostenible) la directora general del Bureau européen des unions de consommateurs (Beuc), Monique Goyens: “És una vergonya. La tria dels europeus és clara: no volen que s’utilitzi el clonatge en la producció alimentària, però no han estat escoltats. Els productes alimentaris sorgits del clonatge no aporten cap benefici als consumidors, però els interessos de la població no han fet el pes a les inquietuds del comerç internacional”.

Segons els observadors presents, després de 11 hores de negociacions nocturnes, els ministres de la Unió Europea han refusat totes les propostes del Parlament europeu, fins i tot el de l’etiquetatge obligatori dels productes alimentaris sorgits de la carn clonada.

Matthias Wolfschmidt, de l’organització Foodwatch, ha denunciat particularment el bloqueig dels representants alemanys a Brussel·les. “L’etiquetatge des productes alimentaris sorgits del clonatge ha fracassat en gran part a causa de l’oposició del Govern alemany”, ha denunciat. “Per evitar una querella comercial que conduís a un embarg de la carn alemanya als Estats Units, Ilse Agnier (ministra alemanya d’Agricultura [CSU], partit conservador bavarès) i Rainer Brüderle (ministre alemany d’Economia [FDP], partit liberal), han cedit a la pressió dels Estats Units, principal exportador de carn clonada i fornidor de material per al clonatge.”

Segons les xifres publicades per German Meat, l’organització que representa els interessos de la indústria alemanya de la carn,  es va generar una facturació anual de prop de 16.000 milions d’euros. Prop de 300.000 tones de derivats de carn es van exportar (sobre una producció total d’1,4 milions de tones) per valor de 1.300 milions d’euros. La indústria dóna feina a gairebé 60.000 assalariats en unes 400 empreses.

El consumidor europeu enganyat

Si els consumidors europeus no mengen directament carn clonada, si que mengen productes sorits d’animals clonats. I sense saber-ho. En quina quantitat, en quins productes, és a hores d’ara impossible de conèixer-ho, encara més si fem cas d’una nota confidencial redactada per la Comissió Europea que publica el laboratori independent alemany Testbiotech. “Hem importat esperma dels Estats Units i ja hi ha descendents d’animals clonats a Europa, així com productes alimentaris derivats. El problema és que no sabem quin animal ha sortit dels clons”, es pot llegir en la nota que publica Novetich.

Durant les negociacions, els diputats han argumentat que els riscos assumits pel consum de productes procedents d’animals clonats són encara poc coneguts. D’altra banda, també han subratllat que la clonació pot reduir considerablement la diversitat genètica del bestiar i augmentar el risc que ramats sencers siguin delmats per les malalties. Un fet al qual caldria sumar la major i més precoç mortalitat entre els animals clonats.

100.000 euros per a clonar un animal

Quin és, doncs, l’interès del clonatge d’animals? És, sense sorpresa, d’ordre econòmica. La nota confidencial esmentada més amunt assenyalava que un embargo immediat dels productes europeus per part dels Estats Units significaria un prejudici econòmic estimat d’uns 250 milions d’euros anuals sobre les exportacions agrícoles europees. D’altra banda, Christoph Then, de Testbiotech, revela que “només un petit nombre d’empreses aconsegueixen els beneficis que genere la tecnologia del clonatge”, bàsicament perquè les tècniques de la clonació demanen una inversió molt gran. El cost de clonació d’un animal pot estimar-se actualment en 100.000 euros, “però a mesura que la tecnologia progressi, els preus aniran baixant”.

En aquests moments, un bou no clonat costa entre 4.000 i 20.000 euros. No obstant això, la clonació significa la propagació ràpida i deslocalitzada d’un patrimoni genètic recercat pels criadors, és a dir, que generen la major productivitat possible el més ràpidament possible. Un cop aplicat en els seus ramats, la tècnica de clonació millora el seu rendiment i, per tant amorteix la inversió inicial.

Però més enllà de l’alt risc de malalties relacionades amb la clonació, el laboratori Testbiotech adverteix contra la dependència dels laboratoris que ofereixen aquestes tècniques, una opinió compartida per Matthias Wolfschmidt: “Amb l’ajuda de les tècniques de clonació, algunes empreses estan buscant dominar tota la cadena de producció dels productes alimentaris d’origen animal. I això no va en la direcció de l’interès públic”.

Som Somàlia

Estem aquests dies bombardejats mediàticament per les notícies que ens arriben de la banya d’Àfrica. Sequera i fam que mereixen una resposta humanitària a aquesta zona. Sobretot a Somàlia on es parla de molta gent en risc de morir de gana.

El grup d’Attac sobre el Deute Extern  (ATTAC-CADTM, Comitè per a l’Anulació del Deute del Tercer Món) ha publicat al seu web un article explicant la situació de Somàlia en referència al seu deute extern. I és que la sequera a un país que ha estat empobrit amb mecanismes perversos de finançament internacional genera el dany que estem veient; però l’empobriment no és d’aquesta mala collita sinó de vàries dècades enrere.

Continue reading ‘Som Somàlia’

Especulació financera i fam i mort a Somàlia

19 de juliol del 2011

Ens preguntem: És imprescindible per la supervivència del capitalisme matar de gana a les poblacions dels països pobres? Són aquests nens somalís que passen gana una conseqüència del tipus d’inversions (matèries primeres incloses els cereals, terres en Àfrica o Sudamèrica..)  dels fons de pensions – i altres fons d’inversions especulatius – de les classes riques però també de les mitjanes d’Occident (i dels països àrabs rics i de la Xina)? És això  pràcticament en l’únic que es pot invertir per generar encara creixement econòmic i beneficis  (a més dels CDS  dels deutes soberans, similars als CDS o riscos trossejats i repartits de les hipoteques brossa)?

Avui,a la notícia al País (http://www.elpais.com/articulo/internacional/ONU/declara/hay/hambruna/regiones/sur/Somalia/elpepuint/20110720elpepuint_3/Tes) sobre  fam i mort a Somàlia i altres països africans, enllacen aquesta entrevista de fa uns mesos a Oliver de Shutter  (però sense citar l’informe sobre el tipus de model agrícola i alimentari necessari en aquests països -  que xoca amb altres tipus d’inversions finaceres i especulatives).  Pels que vulguin, l’informe el podeu trobar aquí:

http://www.somloquesembrem.org/index3.php?actual=7&actual2=187

ENTREVISTA: OLIVIER DE SCHUTTER relator de la ONU para el derecho a la alimentación

“El hambre es un problema político”

ÓSCAR GUTIÉRREZ - Madrid – 17/03/2011

Si la crisis alimentaria tuviera receta no podrían faltar como ingredientes la demanda por los aires de países emergentes como China e India, los desastres meteorológicos -cambio climático mediante- al este de Europa, o estos días en Australia, unas reservas de productos agrícolas muy ajustadas, el cultivo de agrocombustibles, la acaparación de tierras… Y como aliño, la especulación. La que, según Olivier de Schutter, relator de Naciones Unidas para el derecho a la alimentación, no estira por sí sola los precios de los productos -en sus máximos, según los datos de la FAO-, pero sí, de la mano de hedge funds, “conduce a reacciones de pánico” en un mercado que ya tiene forma de burbuja. ¿Los perjudicados? Aquellos que, dice este profesor de la Universidad de Lovaina (Bélgica), están en el último eslabón: pequeños productores y consumidores. El Banco Mundial calcula que el alza de los precios de los alimentos registrada desde julio ha empujado a la pobreza a otras 44 millones de personas. Ahora bien, puntualiza De Schutter, alimentos hay para todo

Pregunta.- ¿Qué o quién está detrás de la especulación financiera del mercado de los alimentos?

Respuesta.- La desregulación de los futuros de productos agrícolas en el año 2000, que comenzó con la Ley de Modernización de Futuros de Materias Primas en Estados Unidos, llevó a la entrada gradual de inversores institucionales (hedge funds, fondos de pensiones) en los mercados de materias primas. Debido a que los inversores institucionales dominan este mercado, la especulación que ha surgido está incrementando la volatilidad e imprevisibilidad. Es un problema para los productores, que tienen difícil anticiparse a la evolución de los precios, y para los países pobres que son compradores netos de alimentos y cuya factura puede crecer de forma repentina por la burbuja formada en el mercado de derivados.

Continue reading ‘Especulació financera i fam i mort a Somàlia’

Actualització de 27 de juliol. En mans de banquers

Per Verònica

Són diferents actualitzacions del tema de la crisi del deute grec i dels bancs europeus.

Ara ja es diu que es necessiten fins a 1 milió de milions d’euros per recapitalitzar els bancs, que cal que els bancs només acceptin rebre un 50% del deute grec.

27 de juliolUs deixo aquesta altra visió , de Vicenç Navarro, que defensa un capitalisme més just però sense posar en dubte el creixement indefinit. Per ell  el Banc Central Europeu s’hauria de transformar en un vertader Banc Europeu al servei dels ciutadans,  i hauria d’estar comprant ara eurobonus per defensar als països perifèrics dels atacs dels mercats. Ell diu que el BCE és un lobby dels bancs alemanys.

http://www.acordem.org/2011/07/25/la-crisis-de-la-deuda-publica-%C2%BFque-crisis/

En realitat, els resultats de la cimera del 21 de juliol semblem indicar que en aquest aspecte, que el BCE és un lobby dels grans bancs alemanys és cert. Però també és cert que els diners els han de posar els ciutadans alemanys.  No sé li té perquè demanar aquesta solidaritat a un ciutadà alemany, quan igual si que uns dels EEUU és més patriota, i solidari amb els seus conciutadans. Una solidaritat europea no es crea amb un mercat comú i poc més. Quan els rics, empreses i bancs  paguin el que han de pagar podem començar a demanar que els ciutadans d’uns països o regions es sacrifiquin pels altres.

Una altra cosa que vaig entendre l’altre dia: l’aportació voluntària consistia en què els bancs que volien canviaven els seus bonus de deute grec per bonus avalats pel BCE, a canvi d’acceptar unes mínimes pèrdues.

Altra cosa és que sembla ser que els bancs alemanys s’estan treient de sobre tot el deute públic espanyol..

Actualització de 22 de juliol. Banquers 14 – Europeus  0

Continue reading ‘Actualització de 27 de juliol. En mans de banquers’

la Xina: nul.la seguretat alimentària

Shangai

The New York Times

maig 2011

Han transcurrido dos años desde que el Gobierno chino, tratando de recuperarse del escándalo internacional que causó la leche materna contaminada con melamina que hizo enfermar a 300 000 bebés y mató al menos a seis, declaró que la seguridad alimentaria es una prioridad nacional. Desde entonces ha amenazado, registrado y detenido a multitud de procesadores de comida sospechosos e incluso ha ejecutado  a dos.

Pero una sobrecogedora serie de escándalos de  seguridad alimentaria sucedidos esta primavera deja claros que los esfuerzos oficiales se están quedando cortos: La mayoría trabaja como pollos descabezdos. No tienen ni idea de cuáles son las grandes enfermedades provocadas por alimentos que deben tratar o cuáles son los principales contaminantes. ” señala Peter Ben Embarek, experto en seguridad alimentaria que trabaja en la Organizción Mundial de la Salud en Pekín.

En las últimas semanas los informativos chinos han anunciado la venta de varios alimentos nocivos: cerdo adulterado con el medicamento clembuterol, que puede causar palpitaciones cardíacas; cerdo comercializado como ternera después de sumergirlo en bórax, un aditivo para detergentes; arroz contaminado con cadmio, un metal pesado; salsa de soja aderezada  con arsénico; palomitas de maiz y setas tratadas con lejía fluorescente; brotes de soja rociados con antibióticos para animales, y vino diluido con agua azucarada y productos químicos.

Hasta los huevos han resultado ser mejunjes artificiales de productos químicos, gelatina y parafina. Los productores tranajan en un entorno salvaje en el que los aditivos ilegales están por todas partes y son rentables. Según los expertos, los fabricantes calculan que las posibilidades de sacar provecho de las prácticas poco seguras superan con creces las de ser descubiertos. El crecimiento explosivo de China ha generado casi medio millón de productores de alimentos. Cuatro quintas partes de ellos cuentan con 10 empleados o menos, lo cual dificulta la supervisión.

Los férreos controles políticos del país garantiza que no exista ningún grupo de consumidores poderoso que promueva activamente una reforma, que presente demandas que castiguen a los productores díscolos o que presione al gobierno para que preste atención a la seguridad de los consumidores. “Básicamente, la gente tiene la sensación que no es seguro comer” afirma Sang Liwei, director de la oficina del Foro Internacional sobre Seguridad Alimentaria de Pekín.

Los chinos, cada vez más cultos, están consternados. Incluso las autoridades estan desconcertadas. “Todos estos problemas horribles de problemas relacionados con la seguridad alimentaria bastan para demostrar que la falta de integridad y el declive moral se han convertido en un problema grave” decía el primer ministro Wen Jiabao, ante miembros del Gobierno a mediados de abril, según The People’s Daily.

E. Coli i les granges intensives d’animals: el que no volen que sapiguem

En la recent crisi alimentària  mal anomenada dels cogombres, els mitjans no estan parlant obertament del context i de les causes que provoquen aquestes situacions

1. Sí que ens expliquen com és aquest bacteri i la relació de la soca E. coli O104 amb la seva germana E. coli  157H7 que ha causat altres crisis alimentàries, especialment  als Estats Units. Ambdós bacteris  tenen gens que els fan resistents a la majoria d’antibiòtics i a més han desenvolupat resistències per fer-se més tòxiques en cas que es donin antibiòtics a un pacient infectat Ecoli_lado_oscuro

2- Sí que ens expliquen  que són bacteris la contaminació pel quals ha de tenir origen en els animals (vaques concretament, ja que són bacteris que viuen al seu intestí) i quines errades en el sistema poden provocar les contaminacions La bacteria de las hamburguesas

3. També ens diuen, però ja   no tan clarament, que aquests bacteris, tot i no ser patògens per a les vaques, no son normals o típics en elles (de fet la soca O147 no s’ha trobat mai en una vaca de’Estat espanyol. Veure l’últim paràgraf de l’ article de Sampedro La bacteria de las hamburguesas)

4- El que no ens diuen  :

- que aquests bacteris van  aparèixer  en vaques a conseqüència de l’alimentació industrial amb pinsos i altres productes, enlloc de la seva alimentació natural herbívora d’herba i farratges. L’alimentació  industrial les  trastoca tot el seu sistema digestiu, les altera la flora intestinal (microorganismes)  i les fa propenses a malalties

- que aquests soques son resistents als antibiòtics a causa de l’ús massiu i abusiu  d’antibiòtics en aquests fàbriques industrials d’animals, que provoca que els microorganismes mutin i es facin resistents als antibiòtics

Us posem aquí diversos documents i informacions que avalen el que estem dient: 

En primer lloc, les tres primeres parts del Documental Food Inc que és extraordinari en la seva explicació dels  motius i efectes de les  crisis alimentàries causades  per aquests E. coli als Estats Units. (Les  7 parts del documental però, són absolutament recomanables per altres raons  (mà d’obra esclava, llavors, control de la indústria, portes giratòries) i només cal buscar-les al youtube)

Food Inc (1/7)

Food Inc(2/7)

Food Inc (3/7)

Enllaços que relacionen soques infeccioses  resistents a antibiòtics amb les granges intensives d’animals. Alguns dels informes son de la Dutch Food Standards Agency

http://www.wired.com/wiredscience/2011/02/pig-farming-europe/
http://www.wired.com/wiredscience/2011/02/superbugs-canadian-chicken/
http://www.wired.com/wiredscience/tag/antibiotics/

Aquí està l’enllaç al nostre article sobre el documental Pig Bussines http://www.somloquesembrem.org/index3.php?actual=22&actual2=195 on també en tractem el tema d’aquests microoganismes i la seva transmissió als humans

Us afegim l’article del Gustavo Duch al Periódico  ahir 13 de juny , del qual escullo aquest paràgraf:

“..en segundo lugar averiguamos que desde el 2007 científicos del Servicio de Investigación Agrícola de EEUU han estudiado qué les ocurre a los animales alimentados con los granos húmedos que los coches y la industria desechan. En su centro Roman L. Hruska de Investigación de Animales para Carne, en Clay Center, Nebraska, han determinado con 608 vacunos que los animales alimentados con estos subproductos mostraron niveles significativamente más altos en sus excrementos de E. coli O157:H7. Es decir, niveles más altos de una de las variantes graves de E. coli, perteneciente a la misma familia que la detectada en Alemania.”



Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 46 other followers