Entrevista a Clara Nicholls

He trobat aquesta entrevista a la professora de les universitats d’Antioquia i de Berckeley. Es va fer aprofitant la seva presència al màster de cooperació i desenvolupament a Lleida.

Es pot llegir l’entrevista al seu lloc original fent clic aquí.

Entrevista Clara Inés Nicholls

Enginyera Agrònoma i Doctora en Entomologia. Investigadora i catedrática d’agroecologia del Centro de Estudios Latinoamericanos de UC Berkeley.

Clara Inés Nicholls, va estar a Lleida, com a docent del màster en desenvolupament i cooperació internacional de la Universitat de Lleida i varem aprofitar l’ocasió per realitzar-li una entrevista.

Els seus coneixements sobre agroecologia, tant des del punt de vista dels aspectes tècnics com socials, ens han permés realitzar una entrevista per aprofundir sobre el debat existent de la situació de l’agricultura del medi rural als paisos empobrits econòmicament i poder veure quin és el rol i la manera de l’agroecologia per a la millora en la qualitat de vida en aquestes poblacions

En primer lloc, m’agradaria que ens fessis una breu diferenciació entre l’agricultura orgànica, l’agroecologia i l’agricultura sostenible, ja que són tres conceptes que habitualment generen molta confusió.

Començant per l’agricultura orgànica, es tracta simplement d’un mode de producció, és canviar un paquet tecnològic per un altre, on es permeten certs productes a diferència de l’agricultura de síntesi. L’agroecologia és una ciència que ofereix els elements metodològics per a dissenyar, avaluar i analitzar sistemes agrícoles sostenibles.

Entrant en la definició d’agricultura sostenible, es pot dir que aquesta no és més que un objectiu del desenvolupament, és a dir una agricultura que sigui econòmicament viable, ambientalment sana, socialment justa i culturalment acceptable. Per tant podem dir que la diferència es basa en que l’agricultura orgànica és un mode de producció, i l’agroecologia una ciència que dóna les bases metodològiques per assolir l’agricultura sostenible amb una visió de desenvolupament, l’agricultura que tots somiem.

Durant aquests últims anys, s’ha produït una expansió molt gran dels organismes modificats genèticament (OMG), també coneguts com transgènics, proporcionats per un sector molt important del sector universitari, empresarial, governamental .. amb l’argument bàsic d’incrementar la producció per disminuir la fam al món, quina és la teva posició sobre aquest tipus de varietats?

En relació a la fam, cal esmentar que el problema de la fam no té a veure amb la manca d’aliments, avui en dia es disposa d’aliments suficients per alimentar 8.000 milions de persones. El problema de la fam es deu principalment a la distribució de recursos, a la manca d’accés a aquest aliment. En el tercer món molta gent guanya menys d’un dòlar al dia, cosa que fa que aquests aliments siguin moltes vegades inassequibles.

En relació a la necessitat d’incrementar la producció per reduir la fam al món, s’ha demostrat clarament que el problema de la fam no és per manca d’aliment, fins i tot amb la introducció de noves tecnologies amb la revolució verda durant els anys 60 i 70, s’ha demostrat que encara que s’incrementi la producció, el nombre de persones amb fam també incrementa. La revolució verda, que va ser la primera onada d’híbrids i paquets tecnològics de fertilitzants i pesticides sintètics, es fonamenta amb la promesa d’incrementar la producció per reduir la fam, però després de 50 anys de revolució verda la fam ha augmentat,. Amb els transgènics passa el mateix, ara venen aquesta nova tecnologia, manipulada per les mateixes empreses que venien els paquets tecnològics dels pesticides, liderant aquesta nova onada, sota la idea que contaminarà menys i reduirà la fam, quan el 80% del agricultura transgènica no està destinada al consum humà.

Si realment aquestes grans corporacions tinguessin l’objectiu de reduir la fam al món, no desenvoluparien tecnologies addictes als pesticides, sinó que desenvoluparien plantes resistents a les males herbes, no als herbicides. El problema no és la tecnologia, és en mans de qui està i amb quina finalitat. L’agroecologia rebutja totalment l’ús de transgènics, ja que considera que no són necessaris i a més degut a que es tracta d’una tecnologia patentada que va en contra dels drets dels agricultors.

Si les universitats i centres de recerca estan promovent aquestes tecnologies, és en molts casos perquè es rep molts diners per aquestes investigacions, però crec que els investigadors també haurien de ser sensibles i pensar quin tipus de recerca fan, per a qui i amb quin objectiu.

I a més està molt assumit que la tecnologia és la solució a aquests problemes, però per exemple en el cas d’Amèrica Llatina, com pot ser la solució una via que obligui els agricultors a pagar herbicides, llavors i royalties?, això està en contra de la lògica camperola de guardar les llavors per a les properes collites.

I com afecten els transgènics a la sobirania alimentària dels pobles?

El fet que una llavor estigui patentada i que el seu propietari sigui una corporació, nega totalment el dret a guardar, a compartir i a produir lliurement, i el terme sobirania alimentària implica el dret de cada país a decidir quina tecnologia utilitzar, com utilitzar-la i com alimentar seu poble. Els transgènics, en primer lloc, contaminen genèticament les varietats tradicionals conservades pels agricultors durant centenars d’anys i destrueix el coneixement tradicional. Són dos termes totalment antagonistes, ja que si un país depèn de les empreses i dels preus de venda dels productes que el país requereix, quina sobirania alimentària pot tenir?

La sobirania alimentària defensa el model d’agricultura camperola, tradicional, i molt lligada a la proposta agroecològica, a les eines metodològiques de com produir i del dret de cada poble a decidir com i què vol produir. Si l’agricultura camperola s’ha mantingut durant 4.000 anys és perquè alguna cosa d’aquestes eines metodològiques ha funcionat bé. Això no significa idealitzar el coneixement camperol, sinó la llibertat de decidir com produir, amb quines tecnologies i amb quins recursos, ja que si algú aliè disposa dels recursos, per assolir el dret de cada poble de produir i disposar de la terra i els recursos per fer-ho. Una tecnologia compatible amb la natura i que garanteixi la perdurabilitat d’aquests recursos.

La diferència entre seguretat i sobirania alimentària, és que la seguretat alimentària fa referència a l’accés a l’aliment. És a dir que el país disposi de l’aliment necessari sense tenir en compte d’on prové ni com ha estat produït, concepte similar al promogut per la FAO i altres organismes internacionals. El concepte de sobirania alimentària és més holístic, no implica només el dret a l’alimentació, sinó el dret a produir (a protegir l’economia nacional amb preus justos, o sigui, accés PRIORITARI al mercat nacional per als productors camperols nacionals. El dret a produir els aliments en primer lloc per alimentar la població local i nacional, implica també una reforma agrària genuïna i integral, el dret a tenir aliments sans i accessibles, el dret de cada poble de definir les seves pròpies polítiques agràries i alimentàries, és a dir, el dret a definir el seu propi model.

Per exemple si comparem dos països a Amèrica Llatina (Veneçuela i Cuba) podrem entendre bé els dos conceptes: Veneçuela amb les seves polítiques està fent un programa social on va assegurar que el poble tindria accés a l’aliment. Per assolir aquest objectiu, Veneçuela importa més del 70% del aliment ja que disposa de poca pagesia, i està intentant realitzar una reforma agrària, un procés de transformació agrària que convida a la gent a anar al camp. En aquest cas, Veneçuela té seguretat alimentària però no sobirania, ja que depèn de les exportacions i és gràcies a les divises del petroli que pot invertir en una adequada alimentació. Cuba, a causa de la crisi o període especial que va arribar després de la caiguda del Bloc soviètic i el bloqueig nord-americà, relacions favorables amb l’ex-unió Soviètica, Cuba redueix les importacions de petroli i fertilitzants i pesticides en més d’un 70%, és per això que Cuba ha de fer una gran reforma amb l’objectiu d’alimentar el seu poble, i a causa de la manca de fertilitzants, petroli, pesticides…, neix la necessitat d’invertir molt en produir de manera agroecològica, amb producció local i destinat a la seva població.

Cuba és un gran exemple d’un país sobirà amb la seva producció nacional orgànica en més d’un 80%.

Ara t’has referit al tema de la reforma agrària, és de nou una prioritat?

Si ens referim a una agricultura sostenible que és socialment justa, no és possible sense una bona distribució dels recursos. En països amb elevada desigualtat, com Colòmbia o Brasil, on el 20% dels agricultors controlen el 80% de la terra, no es pot pensar en una reducció de la pobresa sense una redistribució dels recursos, el problema de la pobresa es podria solucionar si aquests agricultors tinguessin terra per produir. Està demostrat científicament que la petita agricultura és més productiva que la gran agricultura, ja que no és igual una finca de 10.000 ha que produeix 8 ton/ha de blat de moro, que 10.000 agricultors produint cada un d’ells 4 ton/ha de blat de moro i a més altres productes, sent una finca més productiva i més racional. És per això que la reforma agrària és necessària, tant per reduir la pobresa, com per tenir accés als recursos i també pel rol que compleixen els agricultors en la dieta nacional.

Si es parla de desenvolupament rural sostenible, s’ha de parlar de reforma agrària que doni les bases per implementar una agricultura socialment justa.

I no es tracta només de distribució de terres, sinó també recursos, assistència tècnica, infraestructura, mercats, per això es parla d’una reforma agrària integral que inclogui tots aquests aspectes necessaris.

Si pensem en un model alternatiu s’ha de tenir en consideració: polítiques a favor de l’agricultura camperola i familiar, defensa del mercat nacional, reforma agrària genuïna, agricultura camperola sostenible amb base agroecològica. Tots són necessaris; cap funciona per si mateix.

L’agroecologia és UNA CIÈNCIA que neix a Amèrica Llatina i té com a base el coneixement agrícola de l’agricultura tradicional indígena i està recolzat per un gran nombre de moviments socials i ONG. Coneixes alguns projectes de cooperació en aquesta línia? Quina és la teva valoració?

L’agroecologia neix a Amèrica Llatina. En alguns països com Xile, Brasil, Argentina … durant l’època de les dictadures i la privatització, el petit pagès va quedar totalment abandonat i les ONG van començar a assumir el rol de govern per intentar revertir aquest abandonament, i treballar de costat dels agricultors, utilitzant els recursos locals que possibilitin una agricultura alternativa, amb l’aportació de les ciències occidentals i el coneixement tradicional. Des d’aquest punt de vista, l’agroecologia té un compromís social molt fort amb els camperols, sense oblidar que també l’agroecologia pot ser utilitzada en altres contextos.

Avui en dia l’agroecologia s’ha convertit en la bandera del desenvolupament per a molts moviments socials d’Amèrica Llatina, és important ressaltar que per primera vegada molts moviments socials com ara moviments de camperols, indígenes, unions de treballadors, ambientalistes i fins i tot científics, estan confluint per trobar solucions a aquest model imperant que no funciona i que causa tanta desigualtat.

Les ONG han acompanyat sempre els moviments camperols, per fer aquesta transformació, i també amb el suport d’aquella part de la ciència que pot ajudar.

Jo conec exemples molt exitosos de ONGDs que treballen amb l’agroecologia i altres que no ho són, és important no idealitzar el món de les ONG, ja que hi ha un rang de bones ONG, altres paternalistes i altres que només estan allà pel pressupost rebut . Hi ha ONG que treballen amb projectes concrets d’agroecologia, altres que s’emmarquen dins del desenvolupament amb una línia de producció. Des d’aquest punt de vista l’agroecologia tracta de mostrar les eines perquè el discurs floreixi. Per exemple el MST (Moviment Sense Terra) té l’agroecologia molt establerta en el seu discurs, en totes les esferes tothom parla d’agroecologia, però en el camp veus que hi ha moltes deficiències, des del punt de vista productiu, de manca de coneixement …, per això és bàsic un procés de capacitació. També hi ha ONGDs amb idees i projectes molt clars, però que no poden dur a terme a causa de les polítiques agràries vigents. Altres tenen exemples reeixits que cal entendre i d’aquesta manera fomentar en altres llocs, és per això que cal més investigació per definir els elements d’èxit i poder replicar aquests projectes. És important, també, que la gent formada en cooperació internacional, tingui la sensibilitat d’entendre el context i la problemàtica d’on es realitza qualsevol projecte de cooperació.

Moltes vegades des de la cooperació, els projectes arriben, es realitzen i acaben, però al cap d’un temps no queden els principis que es van fomentar, potser perquè no s’emfatitza l’empoderament de les comunitats, perquè el projecte continuï quan l’ONGD o el projecte hagi acabat la seva feina. L’objectiu primordial de l’agroecologia és empoderar les comunitats, que no siguin objecte del desenvolupament sinó el subjecte del desenvolupament, i que encara que ja no hi sigui l’ONGD, el projecte segueixi caminant, aquesta és la clau. Amb l’agroecologia es treballa molt directament amb la gent, amb capacitació, i metodologies participatives, s’evita la dependència cap al tècnic extern.

L’agroecologia està rebent algun tipus de suport institucional, per ser implemementada com a estratègia de desenvolupament rural per part dels governs i altres organismes internacionals?

Depèn del país i de la zona, en realitat depèn molt del coneixement que pugui tenir de com l’agroecologia pot aportar al desenvolupament. Esmentaré diversos exemples. En primer lloc Veneçuela ha fet canvis en la constitució molt interessants, per tenir un capítol d’agricultura sostenible que parla d’agroecologia, s’està fent reforma agrària, el govern veneçolà va crear un institut agrícola (IALA: Institut Agroecològic Llatinoamericà d’Estudis Camperols) per a fills d’agricultors de tota Amèrica Llatina, amb beca i altres iniciatives molt interessants… En el cas de Cuba potser per necessitat, va arribar un suport governamental directe, que va promulgar canvis en les polítiques per avançar cap a l’agroecologia. La clau d’aquest èxit és el seu gran capital humà.

Un altre cas és el Brasil, que té una agricultura dual, la gran agricultura per exportació, agrocombustibles… i també la petita agricultura, fins i tot tenen dos ministeris d’agricultura, un per als grans i un altre per als petits, mentre que a la resta d’Amèrica Llatina només hi ha un ministeri que és el mateix per a tot tipus d’agricultura. El ministeri de Desenvolvimiento Agrario al Brasil ha fet molt per l’agricultura familiar i per promoure l’agroecologia, potser perquè alguns dirigents s’han educat en l’àrea de l’agroecologia i eren simpatitzants cap a aquest tema. Brasil és un dels països on s’ha avançat més en pro de l’agroecologia juntament amb Cuba, però també existeixen iniciatives exitoses en altres llocs, on el suport de governadors, alcaldes, líders en les municipalitats, professors, personal d’ONGDs, que un cop arriben a llocs públics, li donen un aire fresc i una oportunitat a l’agroecologia.

Des del punt de vista d’organismes internacionals, com la FAO, BM, FMI … no hi ha polítiques que afavoreixin l’agroecologia. La FAO parla d’agricultura orgànica, no agroecologia, però moltes vegades s’ha dit públicament que no parlen d’agroecologia perquè és un terme massa polític, i tot i que si que té connotació política és important recordar que l’agroecologia és una ciència. Tot i que com a institució no hi ha objectiu clar cap a l’agroecologia, es va cap a una altra direcció, a nivell personal hi ha gent que està fent coses interessants en aquesta línia.

Crec que es necessita molt el convenciment del sector públic sobre els beneficis, cal fer que l’agroecologia es conegui més. Es necessita dels consumidors que són els que realment poden canviar la situació, que entenguin que menjar és un acte ecològic però també polític, ja que depenent de quin producte compres dónes suport a certs interessos. Els consumidors són supremament importants, ja que aquests són els únics que poden canviar la cosa. Hi ha esperança que es pot fer alguna cosa ben feta, però sempre basada en la informació.

*

Per altra banda la Clara va fer una xerrada a Sant Cugat, i tot i que no se sent gaire bé, es pot escoltar l’àudio a aquests dos enllaços:

Primera part -exposició de la Clara Nicholls-.

Segona part -torn de preguntes i respostes-.

0 Responses to “Entrevista a Clara Nicholls”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s





%d bloggers like this: