Entrevista a Josep Pàmies

Fa dues setmanes que el setmanari Directa va publicar a la seva contra-portada una entrevista al Josep Pàmies.  L’entrevista feta pel periodista Oriol Andrés, es pot llegir a aquest enllaç.

Gràcies a el grup de defensa del ter podem llegir el text de l’entrevista:
L’entrevista: Josep Pàmies. Pagès impulsor de la Plataforma “Som lo que sembrem”
(font: La Indirecta, del setmanari La Directa número 215)

Josep Pàmies fa de pagès a Balaguer des de fa més de 30 anys, continuador d’una tradició familiar amb quatre generacions d’història en l’horticultura. Fruit de la seva pròpia inquietud i experiència al camp, va iniciar – ja fa una dècada – una forta militància en la lluita contra els transgènics i a favor d’un canvi en l’agricultura que ens porti cap a la sobirania alimentària. En aquesta línia, és un dels impulsors de la plataforma “Som lo que sembrem”.

– Quan tu vas començar a fer de pagès, no es devien conèixer els transgènics, oi?

– No. Jo vaig començar als setze anys, cap als 60. Dels transgènics, deu fer uns dotze anys que se’n va començar a parlar. Llavors, començava la implantació bèstia a l’agricultura del que es deia la revolució verda: productes químics com herbicides, fungicides, plaguicides… a mi em va il·lusionar perquè creia que era revolucionari, que amb menys feina podies tenir la mateixa producció. Això, amb el temps, va anar canviant fins que, fa uns anys, em vaig adonar que els ecologistes tenien raó.

– Com va ser aquest procés?

– Veia que les meves terres ja no podien produir més, que estaven saturades de química. Cada vegada necessitàvem productes més potents, més tòxics i més cars que, poc a poc, feien inviable l’explotació. Llavors, em vaig adonar que havíem estat enganyats durant molts anys, que ens havíem equivocat en la manera de produir. I vam començar a canviar cap a una agricultura més ecològica fent petits canvis, amb por de fer-los ràpidament per si la cosa es col·lapsava a nivell econòmic, ja que teníem entre quinze i vint persones treballant. Els canvis van ser molt graduals fins que, fa deu o dotze anys, em vaig assabentar que les llavors transgèniques – aquelles que ja no es reproduir més – les produïa la mateixa indústria farmacèutica a qui els pagesos compràvem els herbicides, els insecticides… Les mateixes empreses que fan medicaments que no curen. Llavors vam fer un canvi radical.

– I ara, què cultiveu principalment?

– Produïm enciams – d’aquests de colors – per la restauració, col xinesa, verdures, flors comestibles, herbes silvestres per fer amanides… Ara cultivem moltes d’aquelles males herbes que abans matàvem amb els herbicides perquè també hem descobert que tenen propietats medicinals i nutritives. Cultivem la diversitat.

– Des del govern, es diu que l’agricultura no podrà sobreviure sense transgènics… què hi respons?

– Des que hi ha transgènics, cada dia pleguen pagesos que tampoc no poden viure. A més, s’encareix la producció perquè les llavors transgèniques són més cares i no produeixen més. Però els interessos polítics i econòmics fan que els propis organismes d’investigació es decantin cap als transgènics quan ells mateixos demostren als camps d’assajos que no són més rendibles. És tota una màfia política, econòmica i farmacèutica que ens està dient cap on hem d’anar.

– Una filtració de Wikileaks mostrava que l’Estat espanyol va demanar als EUA que pressionés la Unió Europea a favor dels transgènics. L’oponent és fort, però, se’l pot vèncer?

– Sí, home. Encara que no en tinguessis la prova fefaent, ja ho sabies, que hi havia aquesta conxorxa. La ministra de Ciència i Investigació venia d’una empresa de biotecnologia. Però això està caient. Si es fes un referèndum, com a Suïssa, segur que la gent diria que no vol transgènics. El que passa és que, aquí, la democràcia directa fa por. Potser quan ens en cansem també decidirem que no anem a votar fins que no puguem tenir democràcia directa, amb referèndums vinculants; no només per decidir si som un país, sinó també quines solucions econòmiques i socials implantem al país. Això està guanyat, tard o d’hora s’acabarà… perquè aquest model és insostenible.

– Tu, a més, cultives i ets gran defensor de l’estèvia. Què és?

– L’estèvia és una d’aquelles poques plantes mestres, que pots prendre tota la vida i amb tantes propietats que sembla impossible: antidiabètica, va bé per la hipertensió, per l’ansietat, per baixar el colesterol i els triglicèrids, per reduir – a vegades – els tumors prostàtics… Em va acabar d’obrir els ulls, sobretot, el negoci brut que hi ha darrere la indústria farmacèutica. Va ser a través d’una associació de pares de nens diabètics americans que lluitaven perquè es prohibís l’espartam, un edulcorant cancerigen – però legal durant molts anys – produït per Monsanto, que també fa els transgènics. Em vaig assabentar de tota la maquinària dedicada a l’autorització i la comercialització ràpida de certs productes – encara que siguin tòxics –, mentre plantes meravelloses com l’estèvia estaven prohibides per la Unió Europea. I encara ho està avui. Vaig decidir cultivar-la. Sabia que era una utopia llavors, però, a vegades, les utopies es converteixen en realitat i, avui dia, a Espanya – i a Catalunya sobretot – pots plantar i vendre estèvia (tot i que està prohibida) sense que les autoritats s’atreveixin a fer res. M’han obert dos expedients sancionadors greus per vendre-la i etiquetar-la, però han prescrit per cansament de les administracions. Els hem guanyat a força de desobeir.

– Per on passa el futur camp?

– El futur del camp camp passa perquè pensem a alimentar les poblacions més pròximes, per la sobirania alimentària. Ara, per exemple, des de fons d’inversió, s’estan retenint cereals en magatzems i això ha inflat el preu gairebé un 100% en pocs mesos. Quan l’aliment s’ha convertit en un negoci, en qualsevol moment, amb aquestes jugades, hi pot haver problemes molt greus de desabastiment. Aquí ens sembla que, com que som rics, podem comprar al preu que sigui. Però això, a països més pobres, ja ha provocat que milions de persones hagin pogut morir de gana. L’agricultura és un dels sectors que sempre s’ha menyspreat, pensant en els aliments ja vindran del Marroc, de la Xina, o dels grans lobbies dels EUA, però és un error i algun dia ho podrem pagar molt car.

Setmanari La Directa
Grup de defensa del ter

0 Responses to “Entrevista a Josep Pàmies”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s





%d bloggers like this: