Seny a la ramaderia

Ja us vam avançar part d’aquest article quan vam presentar el suplement de Som lo que Sembrem de la revista Soberania Alimentaria Biodiversidad y Culturas.

Al final d’aquesta entrada hi ha el text íntegre dels dos articles sobre ramaderia , sense alguna petita limitació d’espai dels artices que finalment es va publicar.

Però abans una reflexió sobre el model ramader i viabilitat econòmica:

Portem uns quants anys seguits que el preu dels cereals no para de créixer. Els que tenim al cap el “problema” del “zenit del petroli” no ens estranya gaire aquest fenomen. No obstantant hi ha altres  motius que fan que pugin els preus dels productes agrícoles; i l’especulació financera amb els aliments sembla que és una causa principal.

La relació de la pujada del preu dels cereals amb el preu del petroli és degut a la seva petrodependència: per una banda són un producte molt deslocalitzat -en mans de poques empreses transnacionals que controlen percentatges elevats de la comercialització d’aquests productes- i això vol dir que tenen una càrrega de petroli/transport important -l’exemple més paradigmàtic seria la soia de Sud-Amèrica que alimenta el nostre bestiar-; per altra banda hi ha molta química en la seva producció -sobretot química inorgànica en forma d’àcid sulfúric que es fa servir per a fertilitzants (sulfats, i a través d’unes reaccions químiques que permeten fixar el nitrogen de l’aire, nitrats), el qual es produeix consumint molta energia (aquí el petroli es fa notar també i molt!); finalment tenim la mecanització associada a aquests productes -en aquest cas costa plantejar propostes per estalviar-nos la maquinària, però es pot fer una reflexió: si només hi ha consum energètic per aquesta part no hauria de ser un factor limitant-.

La pujada del preu dels cereals té una relació directa sobre la fam al món. Si un 40% de la població del planeta viu amb menys de 2 dòlars al dia, i dedica més de la meitat d’aquesta renda a l’alimentació, es pot entendre com hem passat en pocs anys de 800 a 1000 milions de persones que passen gana. No aconseguirem molt amb solucions per intentar baixar el preu d’aquests aliments sense replantejar el model que  promou aquesta pobresa, de la mateixa manera que cal evitar llençar gasolina al foc.

Aquí a Catalunya també afecta aquesta primera pujada del preu dels cereals. Resulta que hi ha un sector de la pagesia catalana que se sent greument perjudicada per aquesta crisi alimentària mundial. La ramaderia es troba que no li surten els números per enlloc, perquè no pot pujar el preu de la carn, i no li compensa allò que guanya amb el cost d’alimentar al bestiar . S’ha acostumat durant aquestes dècades de petroli barat a alimentar el bestiar amb cereal vingut de ves a saber on. Ara cal pensar com tornem enrere.

Val a dir que de la mateixa manera que la ramaderia ha arribat fins aquí gràcies al model econòmic imperant; també és tasca de tots el fet de construir el nou model. I també cal pensar que els propis ramaders són els més preparats per a gestionar el model sostenible -de la mateixa manera que a l’hort cal comptar amb l’experiència de la pagesia,  per a tornar a tenir una agricultura sostenible-.

********************

A continuació els dos articles del suplement de la revista Soberania Alimentaria que parlen del tema:

Pig Business, una altra eina per posar seny a la ramaderia.

El 9 de febrer, al Parlament Europeu es va parlar de porcs. Davant de 280 eurodiputats, es va presentar el documental Pig business dirigit i realitzat per Tracy Worcester. L’acte es va realitzar amb l’objectiu que es redirigís la reforma de la Política Agrària Comunitària (PAC) en un sentit més beneficiós per a les granges de porcs més sostenibles. El documental denuncia que el productor més gran del món, Smithfield Foods-Campofrio, s’ha beneficiat de préstecs milionaris que ha aprofitat per a expandir-se, a base d’arruïnar la producció de petita i mitjana escala de Polònia i d’altres països recentment incorporats a la UE.
El resultat d’aquella jornada va ser una mesa de treball per a analitzar l’impacte que tenen la ramaderia industrial i les normatives actuals sobre la producció porcina. Les conclusions preliminars són donar suport als pagesos que tinguin unes granges més sostenibles, vetllin pel benestar dels animals i es produeixin el seu propi menjar -o facin servir pinsos locals-. Hi ha també esment a prohibir l’exportació de productes subvencionats i d’impedir la importació de menjar que estigui per sota del preu de cost.
Són uns reptes raonables i justos, i que venen a donar alguna resposta a les demandes de la ciutadania europea. No obstant, poden semblar agosarats si tenim en compte la tradició neoliberal de les polítiques de la Unió Europea -és a dir recolzant els grans capitals per sobre dels interessos d’una economia més social i local-. La PAC ha tingut durant la seva història algunes reformes que no han canviat aquesta tendència. Un exemple d’això és que grans capitals es beneficien de  milionàries subvencions (la duquessa d’Alba, Mercadona, Domecq,…); es calcula que el 70% de les subvencions van a parar al 20% dels propietaris.
Un altre dels principals problemes de la PAC està relacionat amb les exportacions dels excedents agraris de la UE a uns preus artificialment baixos (fenomen que es coneix com a dúmping) interferint greument als mercats fora d’Europa.
Per canviar les polítiques de la UE cal mantenir una forta pressió ciutadana a Europa en defensa d’una agricultura i ramaderia que permeti la sobirania alimentaria a llarg termini, la tornada de la pagesia als camps i l’estabilitat dels agroecosistemes en lloc de l’obsessió per la màxima producció a costa de tot.

Però la reconversió de la producció ramadera no només vol resoldre els impactes directament generats per la PAC sinó també un altre fenomen relacionat amb els transgènics. La industrialització de la ramaderia ha anat separant els animals del seu menjar fins al punt que ara la major part dels pinsos duen soia i panís que ve de l’altra banda de l’atlàntic, fins al punt que els pinsos representen el 65% de les importacions agroalimentàries a la UE15 (2003).

A Espanya, pràcticament tota la soia ve d’argentina, USA i Brasil. Sent transgènica tota ella excepte al Brasil que ho pot ser entre un 20- 60 %. Més de la meitat de la soia importada a Espanya es queda a Catalunya per alimentar els porcs -engreixem uns 12 milions al cap de l’any-. El panís és transgènic en un elevat percentatge (tant l’importat com el sembrat als nostres camps) però per efecte que no estan desdoblats els canals d’emmagatzematge i distribució fa que gairebé tot el panís dels pinsos s’ha d’etiquetar com a transgènic -se’n deslliura el panís ecològic i el panís per farratge que encara no es planta transgènic-.

Aquesta massiva producció de pinsos a l’Amèrica llatina genera tres tipus d’impactes: per una banda l’extensió de la frontera agrícola (desforestació) a base de menjar els recursos naturals; l’expulsió de la pagesia de subsistència per la implantació d’extensions enormes de monocultius -el que s’anomena agricultura sense agricultors, especialment greu pel fet que les metròpolis no poden absorbir l’èxode rural d’aquesta magnitud i generen grans bosses de misèria-, i la contaminació per agroquímics associats a aquest model -la soia transgènica resistent a herbicida va estretament lligada a les fumigacions de glifosat i per conseqüència a l’augment de malalties relacionades sobre la població. No és menys important la violència amb què es reprimeix el moviment rural de resistència a aquest saqueig econòmic, social i ambiental.

Així, els transgènics i els productes carnis de l’agroindústria estan relacionats pel fet que uns alimenten els altres, però les conseqüències nefastes d’aquests lligams no són visibles quan anem a comprar carn, ja que manca un etiquetatge clar i visible: l’agroindústria produeix carn més barata que la de qualitat i ecològica i s’aprofita de la desinformació general del consumidor. Deixant de banda la diferent qualitat, que n’hi ha, i no pas poca! el més significatiu és el que hi ha darrera, és a dir el procés de producció. Les corporacions que se’n beneficien, l’impacte medioambiental, i el benestar humà i animal que es deixa pel camí, són aspectes que els consumidors -defensats per una bona legislació- hem de tenir en compte.

Per a què la Política Agrícola Comunitària (PAC)?
Els objectius fundacionals de la PAC són garantir preus raonables per als consumidors i alhora la viabilitat de la pagesia tot regulant els mercats. Ara mes que mai és necessari tornar a polítiques reguladores que controlin els despropòsits del lliure mercat.

.
.

Sinopsis de Pig Business:
Pig Business mostra els impactes de la ramaderia industrial dels USA, i la seva expansió per la Unió Europea. La pel·lícula es centra en el productor més gran del món de carn de porc, Smithfield Foods-Campofrio i la seva recent expansió de l’empresa sobre Polònia, i revela perquè s’hauria d’evitar comprar carn d’aquest sistema que contamina el medi ambient, destrueix les comunitats rurals i maltracta inacceptablement als animals. El documental és una eina de divulgació molt útil per a posar sobre la taula aquests impactes; es va fer la presentació al CCCB el 19 d’abril amb molt èxit de públic. Convidem a organitzar projeccions del documental arreu -contacteu-nos!-.

*******************************

Ramaderia ecològica.

Si la reivindicació per a una Catalunya sense transgènics agrícoles passa per canviar el model ramader, ens podem preguntar com ha de ser aquest nou model ramader. Una possible resposta seria la ramaderia ecològica, com un exemple de pràctica possible, ben definida a nivell tècnic i que compleix els mínims que esperem. Altres propostes que s’hi acosten però que no arriben a estar certificades per l’organisme regulador les hem de considerar vàlides sempre i quan tinguin una tendència eficient vers la sostenibilitat ambiental i social del projecte.
Però si en comptes de definir-nos en base a mínims proposem una definició de màxims a assolir parlaríem de granges agro-ramaderes on la producció del pinso es fa pràcticament en la seva totalitat a la mateixa finca -si no és que hi pasturen directament- i on els animals estan sans gràcies a que les condicions d’estabulació i un bon tracte vetllen pel seu benestar. La reducció del transport dels pinsos ha d’estar vinculat també a la minimització del transport dels productes de la granja; és a dir, que es produeixi pel mercat local -que cal anar construint paral·lelament!-.
Totes aquestes propostes vers un model ramader sostenible generen més llocs de treball per cap de bestiar, cuiden el territori i estalvien la petjada ecològica que ara imposem a d’altres països. Però mentre tot això siguin costos externalitzats en el preu del producte, cal anar creixent en contra de la lògica del mercat. Els grups de consum que faciliten els circuits curs de comercialització permeten les opcions del tot suma -un bon preu pel pagès, i un preu assumible pel consumidor-; les carnisseries dels mercats també són una opció per a facilitar la venda directa de la granja. La sensibilització vers els rebuig al model de la ramaderia industrial és mentrestant la millor eina per anar estimulant producció i consum de carn agroecològica.
Si bé és cert que l’alternativa a la ramaderia industrial pot passar també per opcions vegetarianes, que tenen una gran acceptació entre moltes persones a Som lo que Sembrem; cal pensar que les propostes de ramaderia agroecològica són un objectiu en si mateix. La ramaderia permet un aprofitament de recursos de la granja que optimitzen el rendiment. Els animals també poden tornar a pasturar a prats i boscos dels parcs naturals i muntanyes de Catalunya, aprofitant recursos que no es poder fer servir per l’agricultura i al mateix temps reduint el risc d’incendi que és tan extraordinàriament car de gestionar per altres vies. Al mateix temps, però, hem de reduir el consum abusiu actual de carn, atenent tant a criteris de Sobirania Alimentària, i per tant de sostenibilitat, com de la Nova Cultura de l’Alimentació, vinculada amb la Salut, que està començant a despuntar des de diversos àmbits ciutadans i culturals.

Set punts per anant transformant el sistema agroindustrial carni en un sistema de ramaderia pagesa:

– Desconcentració: Els problemes de veïnatge es resolen en gran part pel fet que la concentració d’animals de les granges sostenibles és menor i les pudors -gasos tòxics!- es minimitzen.
– Descontaminació: La contaminació de l’aigua freàtica també es redueix i estalvia els problemes de treure els nitrats per a potabilitzar-la.
– Qualitat: Vetllant per la qualitat evitaríem la competició boja amb la carn importada de fora de la UE, la qual pot tenir estàndards de qualitat molt reduïda (granges més contaminants, pinsos amb restes animals per a porcs i aviram, estàndards de benestar animals pèssims -un exemple, les truges a la UE hauran de tenir espai per moure’s durant la gestació i la cria, la qual cosa encara no s’estendrà a totes les granges espanyoles fins al 2013-).
– Autosuficiencia: El fet que l’aliment dels animals sigui produït a les mateixes granges fa que els ramaders tinguin més control sobre el preu del producte i no depenguin d’un producte -el pinso- que s’està comercialitzant amb un control oligopòlic bestial (Bunge, Cargill, DMA tenen percentatges elevadíssims en la comercialització mundial dels diferents productes del pinso).
– Consum local: Produint per mercats locals comptant amb els recursos propis, permet donar la oportunitat als països que passen més gana de produir el seu propi menjar de la mateixa manera, Sobirania Alimentària, sense haver de dedicar les seves millors terres a l’exportació i sense interferències en els seus mercats amb excedents subvencionats.
– Benestar: La millor qualitat de vida dels animals de la granja redueix les malalties que pateixen i per tant el producte ja no tindrà les restes d’antibiòtics actuals -l’agroindústria sovint rebateja aquests fàrmacs per potenciadors de creixement degut a aquest efecte secundari; el 70% dels antibiòtics produïts als USA es fa servir de forma preventiva sobre els animals-.
– Economies locals: La inversió que fem triant els productes de les granges ecològiques es reinverteixen en el benestar de la societat; mentre que la ramaderia industrial ens empobreix deslocalitzant tant els beneficis com cooptant molts recursos financers.

5 Responses to “Seny a la ramaderia”


  1. 1 Rosi 23 Agost 2011 a les 12:55

    He llegit sencer aquest article tant interessant. Però discrepo en el punt de vista de la solució del problema i voldria compartir-ho amb vosaltres.

    Segons funcionen els ecosistemes i els equilibris biològics, els animals anomenats domèstics mai podran estar en equilibri amb l’entorn natural en el que es trobin, donat que es tracten d’animals artificials que no tenen nínxols ecològics propis.

    Tot i que el nivell de contaminació es redueix, evidentment, passant de ramaderia industrial a ramaderia “ecològica”, s’ha de donar als animals aigua i menjar cada dia. Les pastures només són disponibles en certes èpoques de l’any i , tot i així, aquestes són creades artificialment per l’ésser humà, tallant arbres i desplaçant tota la fauna i flora autòctona.
    Tot i que en molt menor nivell, continuen havent-hi concentracions d’excrements i orins diaris que, tot i ser menys tòxics donat que l’aliment seria conforma la seva naturalesa, no deixen de ser en quantitats que la natura no pot gestionar, donat que aquests animals no migren.
    Si, ja sé que es dirà que els excrements dels animals van molt bé per adobar els camps i que d’això se n’ocuparà el pagès, de no generar residus, etc., etc. Però, des d’un punt de vista físic i d’eficiència, i per molt que l’ésser humà s’empenyi, aquest tipus de producció no podrà ser mai ecològica, si volem començar a entendre realment el sentit d’aquesta paraula.

    Des del meu punt de vista, l’única ramaderia “sostenible” seria la que realitzen persones nòmades per a l’autoconsum, que no permet excés per a la venda.

    Crec, també, bastant oportunista dir que es poden fer servir per disminuir els riscos d’incendi. Ans el contrari, jo només veig que boscos tallats per a crear pastures i no sé com ho portarien aquests pobres animals quan els obliguin a pastar per denses zones per a crear tallafocs artificials. No veig que la seva capacitat sigui tan elevada com pel que requereixen els tallafocs i el tipus de gestió, al menys com s’entén actualment, dels boscos. Gestió que tampoc comparteixo, però aquest ja seria un altre tema.

    Així, i tot i que fins l’agricultura ecològica no es inoqua al medi natural (per cert, recomano al qui estigui interessat que s’informi de l’agricultura natural), ben cert que tots els humans hem de tenir dret a satisfer les nostres necessitats nutritives. I això ho podem aconseguir abastament a través dels vegetals.

    L’arrel del problema, en la meva opinió, és primàriament cultural i secundàriament d’addicció. En la nostra cultura la carn és una part fonamental de la nostra alimentació. Unit això, a la creença de que és necessari menjar carn per tenir una dieta equilibrada, tenim el caldo de cultiu perfecte per a la criança d’animals per a menjar.

    Però, per molt que pensem així, les previsions són que en breu serem 9 mil milions de persones. Per mi, la carn no és una opció alimentaria, per tot el que ja sabem.

    Per tant, la meva proposta seria la reconversió del sector ramader a altres models que afavoreixin el canvi que el mon necessita. Aquest si que seria l’inici d’una autèntica revolució. Donat que necessitem obtenir aliments i energia local, les granges pecuàries podrien passar a ser granges productores d’energia renovable, agricultura ecològica (o natural), centres de gestió de producció local, etc.

    Així obtindríem un mon més just per a tots: pel medi ambient, per les persones que no accedeixen als aliments, per la salut de les persones que mengen carn i, no per ser l’últim menys important, per la dignitat dels animals.

    Moltes gràcies i molts ànims per la tasca que desenvolopeu.

  2. 2 veroeins 26 Agost 2011 a les 22:26

    Rosi, ho sento que no t’hem respost abans

    Et deixo un enllaç (en anglès) que parla de sistemes de pastures que no degraden l’ecosistema, més aviat el contrari.
    http://www.kerrcenter.com/stewardship/cattle.html

    I aquí les reflexions d’alguns pagesos als Estats Units sobre la importància de tenir animals a les finques:

    Meat: A Benign Extravagance, Simon Fairlee successfully proves that animal husbandry must be part of any sustainable farm, but used under a permaculture system (that which mimics nature and is “beyond organic”). “Permaculture” is short for “permanent agriculture” – agricultural ecosystems that are designed to be self-sustaining. It practices natural anarchy.

    Ohio farmer Gene Logsdon, who authored Holy Shit and The Contrary Farmer, wrote the forward to Benign Extravagance. In it, he agrees that food security “is being undermined by well-intentioned people of all persuasions who are demanding rules and regulations in food matters without enough knowledge.”

    The use of animals for sustainable farming has long been supported in the alternative ag field. What’s new is Fairlee’s stunning conclusion that animals protect against greenhouse gas emissions (GHGs), turning expert conclusions on their head.

    He doesn’t reach this conclusion easily, and he agrees that fewer food animals are needed, but his research exposes the gross exaggerations made by the UN’s Food and Agriculture Organization (FAO), oft-repeated in the vegan world. Instead, he finds that animals are being scapegoated by fossil-fuel users. To reduce GHGs, he charges logically, reduce fossil fuel use.

    Though it focuses on the environmental ethics of raising animals, Benign Extravagance also chronicles the historical move away from a pastoral society to urbanized stockyards and monocultured farms that spread for miles. Today’s industrialized ag system has separated animals from vegetables, with a result of too much animal waste concentrated in one place, and not enough fertilizer in the other. This bifurcation creates toxic ponds at one end and the need for oil-based synthetic fertilizer and pesticides, as well as fossil-fuel using machinery, at the other.

    An interesting tidbit reveals that Wall Street got its name because, at the time, imported pigs roamed free on Manhattan island, requiring a stockade to keep them off the farms. If only it were just as easy to keep the piggish banksters out of food speculation. Other tidbits include how the tsetse fly and the Bubonic Plague guided which animals and crops were raised where.

    Fairlee postulates that the interests of agribiz and vegans will converge over lab-cultured meat and spends a little time bewailing transhumanism – a genetically and technically altered human.

    Much of the vegan debate for no animals centers on the inefficiency of land use in growing food to feed the stock animals. The oft-quoted and, he shows, erroneous figure is 10:1 – the amount of land needed for animals versus vegetables to achieve nutritional parity.

    But when adding in food miles, the need for synthetic fertilizer, pesticides, and fossil-fuel machinery on farms that don’t use animals, and when subtracting the opportunity cost for secondary use of cattle in the trade of hides, value-added dairy products, plus the hard-to-calculate value of warmth and companionship provided by farm animals, the real efficiency figure is 1.2:1, he calculates.

    “Food miles may not be over-extravagant in their energy use [accounting for about 10-15% of GHGs], but they are thickly implicated in a centralized distribution system.” It is in a decentralized system that food security is increased and GHGs are reduced.

    His calculations and arguments span several chapters. Two refute the absurd and deceptive FAO claim that cow farts account for 18% of GHGs. Fairlee holds his own on this argument, but probably would have appreciated having Olivier De Schutter’s report, Agroecology and the Right to Food, which was published later. De Schutter is the United Nations Special Rapporteur on the Right to Food who rejects industrialized farming, instead showing how small, mixed farms provide more food and improve the land.

    Including peer-reviewed sources, Fairlee also availed himself of information at EatWild.com, a site for “rational grazers,” as well as Joel Salatin’s theories and Michael Pollan’s The Omnivore’s Dilemma.

    Part of his equation acknowledges that the world’s subsistence farmers – who are primarily women – all use animals to boost farm productivity (via manure), as draft animals instead of tractors, and to enhance their family’s food security by providing secondary products like eggs, milk, clothing and other value-added products. And, he points out, herding also saves the world’s landless nomads from starvation.

    “While meat is a luxury of the rich, it is a necessity of the poor,” he writes. “Sixty percent of all rural households in poor countries keep livestock.”

    Those who want to skip the statistical arguments and exposure of deceptions used to promote industrial farming should not miss Chapter 15: The Great Divide. It is here that an overview of the meat vs. vegan debate is laid out and cemented in common sense. Whether they are aware of it or not, vegans promote factory farms by opposing livestock.

    Espero que puguis llegir l’anglès, però de tota manera hi tornem! Tenim la idea de traduir i resumir tots aquests arguments en quant tinguem un moment..
    Salut
    Verònica

    • 3 Rosi 29 Agost 2011 a les 12:13

      Hola Verònica,
      dons no domino gaire l’anglès… Amb el goolge translator no m’ha quedat gens clar. M’ha semblat entendre en aquest article que els vegans estan a favor de l’agricultura industrial?? No hi sóc pas d’acord amb això!.
      De totes maneres, la meva argumentació va en ple sentit d’integració de l’ésser humà en la natura on els animals que ha domesticat, sota el meu punt de vista, no hi tenen un espai vital propi com ja he dit anteriorment. Per tant, mai estaran integrats en els processos naturals i sempre causaran desequilibris en el medi (tot i que potser als humans no els afecti directament o, ni tant sols, se n’adonin).
      I, si, l’ésser humà s’inventarà experiències de tot tipus per probar que pot fer el que vol, de les quals sorgiran nous problemes amb noves solucions i nous problemes.
      Estarà molt bé si ho traduio quan podeu. Gràcies

      • 4 Rosi 29 Agost 2011 a les 13:03

        si no he entès malament amb el meu pèssim anglès, el tema de pastures sostenibles és fer camps rotatius, deixant-los descansar per a que es recuperin. Va per aquí? Si ho podeu traduri aniria molt bé!
        Per fer això es necessiten pastures.
        Ara potser ens sembla que les pastures són camps naturals, molt bonics ple de plantes de tot tipus. Però abans de l’aparició de la ramaderia extensiva aquests espais, tant a estats units com a la resta del mon, eren llocs de natura frondosa, exhuberant, amb animals que després han hagut de desplaçar-se o, directament, han desaparescut.
        Si comparessim les actuals terres de pastures, tot i que ens semblin fèrtils, amb les exhuberants terres d’abans de la ramaderia extensiva, ens semblaria que per allà ha passat un tornado.
        Segons el poc que connec i el que he vist fins ara, al meu entendre l’ única forma de millorar el terra d’una zona, ja sigui degradada o no, és a través de l’agricultura natural.

        Gràcies!

  3. 5 veroeins 26 Agost 2011 a les 23:09

    Respecte al tema del control del sotabosc per evitar focs, hi ha expriències a diferents llocs de Catalunya.

    Es pot fer amb ovelles, cabres, i fins i tot amb races més rústiques de vaques, adaptades a pasturar en zones de munyanya i bosc (vaca de l’Albera per exemple) .


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s





%d bloggers like this: