La permacultura dóna per acabat el debat carn-vegà, promovent l’anarquia. Ressenya dels llibres ‘Meat: A Benign Extravagance’ de Simon Fairlee i ‘Permaculture: A Practical Guide to Small-Scale Integrative Farming and Gardening’ de Sepp Holzer
Arguments de pagesos rebels a favor d’una agricultura de petites – o grans – finques amb animals
Mentre que el regnat de Bush pot ser descrit com una guerra contra la intimitat, el d’Obama és clarament una guerra contra la llibertat dels aliments. Avancen aquests dies els arrestos de l’administració ‘Monsanto’ envers dels agricultors orgànics i distribuïdors, amb confiscació i destrucció d’aliments saludables que es cultiven de forma sostenible. Però la tirania no és exclusiva dels Estats Units: arreu del món, els agricultors orgànics sostenibles estan sent atacats pels grans actors de l’agronegoci que, a través dels governs i els acords comercials, són els que regulen la seva activitat i estan destruint el medi ambient en el procés. Dos camperols que argumenten en contra de la “hiper-regulació ecocida” són Simon Fairlee d’Anglaterra i Sepp Holzer d’Àustria. Tots dos han escrit llibres fonamentals que haurien d’estar a les prestatgeries de totes les persones que conreen i es preocupen per l’impacte de l’agricultura en la biosfera.
Al seu llibre ‘Meat: A Benign Extravagance’ (Carn: Una Extravagància Benigna), Simon Fairlee demostra de manera exitosa que la cria d’animals ha de ser part de qualsevol granja sostenible, fent servir la permacultura (sistema que imita la natura i va “més enllà de simplement ecològic”). “Permacultura” és l’abreviatura “d’agricultura permanent” – permet ecosistemes agrícoles dissenyats per ser autosuficients. Practica l’anarquia natural. L’agricultor d’Ohio Gene Logsdon, autor del llibre ‘Holy Shit’ and ‘The Contrary Farmer’ (Excrement Sagrat, i l’Agricultor Contrari), ha escrit el pròleg de ‘Extravagància Benigna’. Està d’acord en que la seguretat alimentària “està sent soscavada per persones ben intencionades de totes les tendències, que sense un coneixement suficient exigeixen normes i reglaments en matèria d’aliments.” L’ús d’animals a l’agricultura sostenible ja ha estat àmpliament recolzat en camps d’agricultura alternativa. El que és nou és la impressionant conclusió de què els animals protegeixen de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH). No ha arribat a aquesta conclusió amb facilitat, ell està d’acord que menys producció de carn és necessaria, però el seu estudi mostra les exageracions fetes per l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), tantes vegades repetides al món vegà sobre la ineficiència de produir cultius per alimentar al bestiar. En el seu lloc, es troba que els animals poden ser el substitut dels combustibles fòssils. Per reduir els GEH, lògicament, s’ha de reduir l’ús de combustibles fòssils (i per tant maquinària, fertilitzants, pesticides, gran distribució..)
Encara que es centra en l’ètica mediambiental de la cria d’animals, ‘l’Extravagància Benigna’ també relata l’històric canvi des d’una societat de pastors cap a una societat de corrals urbans i finalment granges de monocultiu que s’estenen arreu. Avui dia el sistema d’agricultura industrialitzada ha separat els animals dels vegetals, amb el resultat d’un excés d’excrements d’animal concentrats en un sol lloc, i no suficient fertilitzants a l’altre. Aquesta separació crea llacunes tòxiques en un extrem i la necessitat de fertilitzants sintètics, pesticides, combustibles fòssils i maquinària, a l’altre. Gran part del debat vegà de no fer servir animals es centra en la ineficiència de l’ús del sòl en el cultiu d’aliments per alimentar els animals. També mostra la xifra errònia de 10:1 com a quantitat de terra necessària per als animals en comparació amb el conreu de vegetals per aconseguir la paritat de nutrició. Però quan s’afegeix en el recorregut dels aliments, la necessitat de fertilitzants sintètics, pesticides, combustibles fòssils i maquinària a les finques que no fan servir animals, i en resta el cost d’oportunitat per a l’ús secundari de bestiar boví en el comerç de cuirs, productes làctics i altres productes de valor afegit, a més de la dificultat de calcular el valor de la calidesa i la companyia proporcionada pels animals de granja, calcula que la figura de l’eficiència real és 2:1. “El transport d’aliments no pot ser massa extravagant en el seu consum d’energia [que representa al voltant del 10-15% dels gasos d’efecte hivernacle], que està densament implicat en un sistema centralitzat de distribució.” És en un sistema descentralitzat on la seguretat alimentària és major i els gasos d’efecte hivernacle es redueixen. Els seus càlculs i arguments abasten diversos capítols. Dos refuten l’absurda i enganyosa afirmació de la FAO de que els pets de les vaques representen el 18% dels gasos d’efecte hivernacle. Fairlee té el seu propi argument, però probablement hauria apreciat l’informe d’Olivier De Schutter, sobre l’agroecologia i el Dret a l’Alimentació, que es va publicar més tard. De Schutter és el Reporter Especial de les Nacions Unides sobre el Dret a l’Alimentació, rebutja l’agricultura industrialitzada, i mostra com les petites explotacions i les granges mixtes produeixen més aliments i milloren la terra. Incloent les fonts revisades, Fairlee també utilitza la informació de ‘EatWild.com’, un lloc per “herbívors racionals”, així com les teories Joel Salatin i Michael Pollan ‘El dilema de l’Omnívor’. Part de la seva equació reconeix que els agricultors de subsistència – que són principalment dones – utilitzen animals per augmentar la productivitat agrícola (a través dels fems), com animals de tir en comptes de tractors, i per millorar l’alimentació de les seves famílies proporcionant productes secundaris com ous, llet, roba i altres productes de valor afegit. I, assenyala, que la ramaderia salva al mon nòmada sense terra de morir de fam. “Mentre que la carn és un luxe dels rics, pels pobres és una necessitat”, escriu. “El seixanta per cent de totes les cases rurals en els països pobres crien bestiar.”
Aquells que volen saltar-se els arguments estadístics i l’exposició dels enganys utilitzats per promoure l’agricultura industrial no s’han de perdre el capítol 15: The Great Divide. És aquí on el debat carn vs veganisme és dissenyat i consolidat en el sentit comú. Tan si són conscients o no, els vegans promouen les granges industrials al oposar-se a la utilització de bestiar.
Un altre canvi de paradigma, implica el concepte de la “Tragèdia dels Comuns”, on refuta amb la “Tragèdia de la Tecnologia”, que és la única culpable de que s’hagi esgotat l’ estoc de peixos a l’oceà. Reprodueix al llibre un gràfic fascinant, preparat originalment per David Thompson de la FAO, on exposa la ineficàcia de la pesca industrial en comparació amb la pesca artesana: L’últim capítol detalla la seva visió d’una economia de permacultura, en la que veu més arbres, uns quants animals i una societat re-ruralitzada. Si bé gran part del seu llibre està escrit amb humor, i els lectors podran gaudir de les seves referències a les pifiades contínues – dels opositors mundials de l’agricultura ecològica – és aquest últim capítol el que revela el geni de Fairlee. Convincentment argumenta que la fam no és causada per “la ineficient cria d’animals desplaçant a les granges de ramaderia eficient”. “El conflicte”, diu, “sorgeix quan el simbiòtic ús del sòl és usurpat pel monocultiu dissenyat per l’exportació.” Sepp Holzer no pot estar més d’acord. Ha estat descrit com la “contrapart europea” de l’Australià Bill Mollison i el Japonès Masanobu Fukuoka – “Ja que els tres de forma independent han descobert maneres de treballar amb la natura que estalvien diners, mà d’obra i no degraden el medi ambient, sinó que en realitat el milloren.” Al llibre de Sepp Holzer ‘Permacultura: Guia Pràctica per a la Petita Agricultura i Jardineria Integrativa’, ofereix l’ensenyament pràctic amb una excepció: cada sistema de permacultura és únic. El jardiner o agricultor ha de comprendre tots els factors que intervenen en completar un ecosistema autosuficient, incloent aigua, vent, sol, sòl, fauna i terreny, així com el clima i les fonts properes de contaminació que afecten a tot això. Les seves 110 hectàrees de granja alpina a Àustria es situen entre els 1000-1500 metres d’altura. Amb 10.000 arbres fruiters i nogueres, 30 tipus diferents de patates, gran varietat de cereals, bolets, verdures, herbes i flors silvestres, així com bestiar domèstic i salvatge, porcs, gallines, serps… “Una vegada he plantat, no faig absolutament res”, diu Holzer. “En realitat és només la naturalesa treballant per si mateixa, no desherbo, no podo, no rego, no fertilitzo, no tiro pesticides”. Després d’haver practicat la seva pròpia forma de permacultura des de fa 50 anys, sap del que parla. En canvi, modifica el paisatge fent terrasses, posant lloses de pedra gegants, i més de 70 estanys per dirigir el vent, l’aigua, l’energia solar, i el terreny per donar suport de manera permanent al sistema. Ni un sol metre quadrat de terreny d’en Holzer alberga només un tipus de planta. Als cinc anys, es va assabentar que a mesura que la varietat de plantes augmenta, els paràsits es redueixen i l’ecosistema es torna estable. Quan va ser adult, es va adonar que la majoria del que va aprendre sobre agricultura a la universitat i als llibres, estaven destruint la finca que va heretar dels seus pares. Es va rebel·lar. A la seva autobiografia, ‘L’Agricultor Rebel’, relata la seva lluita contra els reguladors ignorants i les lleis que estaven arruïnant les seves collites. Ha lluitat durant dècades contra les agències reguladores, s’ha vist embolicat en litigis i multes diverses vegades, i ha estat amenaçat d’anar a la presó. Un exemple que li va costar una multa va ser la seva negativa a podar els seus arbres segons les regulacions establertes. Es va adonar que l’únic arbre d’albercoc que suportava bé l’hivern, on les temperatures poden baixar fins als -34° C, era el que ell no havia podat. La longitud de les branques sense tallar li va permetre caure prou com per tocar el terra, donant-li suport, mentre que la neu lliscava fora. Les branques dels arbres podats es van trencar sota el pes de la neu, matant els arbres. El llibre de Sepp Holzer és ple de fotografies, diagrames i instruccions detallades sobre cada aspecte del seu sistema d’explotació mixta que augmenta la riquesa i la qualitat de la seva terra. Va més enllà d’un sistema ecològic, al imitar la natura en tots els aspectes des de camins naturals i edificis, als pesticides naturals (com el bàlsam d’ossos casolà utilitzat per protegir els seus arbres) a les plantes que acompanya amb vermicultura, i molt més. Les instruccions no es limiten únicament a les grans explotacions. Descriu i mostra diagrames de jardins en terrasses i petits jardins de barri on es pot alimentar a famílies o barris sencers. I, per descomptat, les teories s’apliquen tant a granges com a jardins. Gairebé tot el que fa és diferent del que la majoria de nosaltres hem aprés – fins i tot la forma de plantar els arbres. La majoria de nosaltres comprem un petit arbre amb un pam de terra cobert d’arpillera, però els seu són quadrats amb plantes que acompanyen la base de l’arbre. Entre els diversos vídeos gratis sobre les tècniques de Holzer, aquest és probablement el millor. Una cosa està clara al seu llibre; Holzer mai faria agricultura sense animals, ja que són part de l’obra de la natura. “El bestiar té un paper important en un sistema de permacultura, el bestiar no només ofereix treball d’alta qualitat, també són laboriosos i agradables… Realment els animals treballen per mi, afluixant el terra i llaurant les meves terrasses”. I, porten agregat el fertilitzant en forma de fems. Igual que Joel Salatin a la seva Granja Polyface, Holzer de forma racional deixa pastar el seu bestiar en diferents prats per assegurar que no pasturen en excés ni en defecte. També conrea plantes verinoses, perquè ha observat que els animals que pateixen de diarrea se les mengen deliberadament. Ja no necessita desparasitar als seus animals. “El fet de que sigui necessari esdevenir un ‘rebel’ per portar una granja en harmonia amb la natura és molt trist!” Molts estarien d’acord. La joia ve de practicar un enfocament holístic al fer créixer el propi menjar, diu, proporcionant independència i aliments saludables a través d’un entorn enriquit en comptes d’empobrit. És aquesta l’anarquia que salvarà el medi ambient i alimentarà el món.
Continua llegint ‘Agricultors rebels. Experiències d’agricultura basada en la permacultura amb animals.’
Som Lo Que Sembrem Vallès 
Comentaris recents