Archive for the 'Opinió' Category



Decreixement i Sobirania Alimentària

En el context de les acampades dels indignats hem tingut la oportunitat d’expressar-nos i plantejar debats que normalment no es troben al carrer.

A l’acampada de Cerdanyola i a la de Sant Cugat en 2 dies quasi consecutius, en Miquel va exposar un discurs sobre el decreixement i una aplicació pràctica sobre l’alimentació tot introduint el concepte de la Sobirania Alimentària.

Censura, engany i sense llibertat d'expressió

Els actes es van fer el dilluns 6 i el dimecres 8 a l’acampada de Sant Cugat i a la de Cerdanyola respectivament. La foto correspon a un dibuix penjat al mur del monestir de Sant Cugat representant aquesta societat on vivim, en que els mitjans de comunicació ens impedeixen escoltar el que cal amb el soroll que fan, el capital (banquers, i empresaris) ens enganyen (representant-ho tapant-nos els ulls) i els polítics ens treuen la llibertat d’expressió.

Continua llegint ‘Decreixement i Sobirania Alimentària’

Banc de terres: Una resposta suficient?

Bancs de terres: una resposta suficient?

El gran derrotat del boom immobiliari i les seves seqüeles ha estat, no només la classe treballadora, sinó també els sòls, i especialment els sòls agrícoles, sobre el que ha tingut lloc aquest procés especulatiu. Però arrosseguem el problema des dels anys 60, amb la primera onada de febre constructora, que va ocupar bona part de les velles hortes de la costa mediterrània. A finals dels anys 70 s’estimava  que ja estaven ocupades 350.000 ha de regadiu a tot l’estat espanyol.

Els efectes de la expansió urbana i d’infraestructures des d’aquest punt de vista han estat fonamentalment dos: treure als pagesos i potencials pagesos fora del mercat de terres, especialment al voltant de pobles i ciutats , i consumir una bona part dels millors sòls dels que disposem.

En només vuit anys, entre 1998 i 2006, el preu de lloguer de la terra agrícola a l’estat espanyol es va incrementar un 38%, i el de compra un 70%, tot arribant a un preu mitjà a l’estat de 10.400 euros/ha. (En zones del Barcelonés el preu està en els 100 000 euros/ha). Al mateix temps, la renda agrària només es va incrementar un 6%. En aquestes condicions, tant la possible entrada de nous pagesos com la expansió de granges familiars han quedat fora de joc.

D’altra banda, el desenvolupament urbà i industrial té lloc, en bon part, sobre els millors sòls per a la producció agrícola, com a resultat també de què pobles i ciutats es van instal·lar inicialment en llocs amb suficient terra de bones condicions per alimentar als seus habitants. Donada l’escassedat de terres amb aquestes condicions, fóra una política raonable dirigir el desenvolupament urbà i d’infraestructures cap a les terres amb pitjors condicions. Però la realitat no és així, i a algunes termes municipals del Vallès, per exemple, les àrees urbanes i industrials ocupen el 13% de la superfície total però el 47% de les millors terres agrícoles.

Davant d’aquesta situació, la resposta política ha estat el silenci. Tot i que la normativa sempre (fins i tot en temps del franquisme) ha indicat la necessitat de protegir els millors sòls per la producció agrària, les institucions sempre s’han plegat las interessos del capital immobiliari, i així la normativa d’ordenació territorial ha tingut un paper més aviat ornamental.  No ha estat aliè a aquesta situació la visió del paper de l’agricultura en aquesta organització social, considerat secundari davant la resta de sectors de l’economia, i amb un rerefons de sector sempre endarrerit, cultural i tecnològicament. En aquest context, l’agricultura també ha quedat en últim lloc a l’hora del repartiment de terres en el planejament.

El desenvolupament de la normativa autonòmica, des del mateix Pla Territorial General, no ha tingut ni cap ni peus des d’aquest punt de vista, i així poques esperances queden per aquest costat. Juntament amb uns pocs Parcs Agraris, s’han començat a desenvolupar alguns Bancs de Terres, projectes en els que alguns ajuntaments i cooperatives fan de mitjancers entre propietaris que no estan interessats en continuar l’activitat agrària i que voluntàriament volen llogar les seves terres i pagesos que es volen fer càrrec d’aquestes. Els projectes inclouen també, moltes vegades, mesures de promoció dels productes agrícoles o de varietats locals.

Els Bancs de Terres responen, doncs, ni que sigui parcialment, a un dels problemes esmentats, el de l’accés dels pagesos al mercat de la terra i, per tant, el manteniment de l’activitat agrícola. En qualsevol cas, la dependència respecte de la voluntat dels propietaris pot limitar molt l’abast d’aquestes iniciatives.

Però no necessàriament solucionen els Bancs l’altra qüestió, la protecció de les millors terres per a la producció agrària. Resta per veure, si els Bancs són un primer pas en aquesta direcció, la d’afrontar el repte de posar uns límits a la expansió urbana i industrial.  Quants sòls més estem dispostas a perdre?.

————-

Enllaç a l’article recent d’Oriol Bohigas que proposa transformar el Barcelonés en una ciutat única, omplenant  els espais naturals i agrícoles restants  (sense anomenar-los) en infraestructures de transport i d’altres. Un altre cop, i sense dir-ho molt alt,  pretenen revifar el sector de la construcció a quasevol preu.  Oriol Bohigas quiere que los 36 municipios del área metropolitana de BCN sean un continuo de cemento_ que lo encierren y dejen de publicar sus barabaridades

Enllaç al documental A tornallom, sobre la lluita per salvar l’horta valenciana

E. Coli i les granges intensives d’animals: el que no volen que sapiguem

En la recent crisi alimentària  mal anomenada dels cogombres, els mitjans no estan parlant obertament del context i de les causes que provoquen aquestes situacions

1. Sí que ens expliquen com és aquest bacteri i la relació de la soca E. coli O104 amb la seva germana E. coli  157H7 que ha causat altres crisis alimentàries, especialment  als Estats Units. Ambdós bacteris  tenen gens que els fan resistents a la majoria d’antibiòtics i a més han desenvolupat resistències per fer-se més tòxiques en cas que es donin antibiòtics a un pacient infectat Ecoli_lado_oscuro

2- Sí que ens expliquen  que són bacteris la contaminació pel quals ha de tenir origen en els animals (vaques concretament, ja que són bacteris que viuen al seu intestí) i quines errades en el sistema poden provocar les contaminacions La bacteria de las hamburguesas

3. També ens diuen, però ja   no tan clarament, que aquests bacteris, tot i no ser patògens per a les vaques, no son normals o típics en elles (de fet la soca O147 no s’ha trobat mai en una vaca de’Estat espanyol. Veure l’últim paràgraf de l’ article de Sampedro La bacteria de las hamburguesas)

4- El que no ens diuen  :

– que aquests bacteris van  aparèixer  en vaques a conseqüència de l’alimentació industrial amb pinsos i altres productes, enlloc de la seva alimentació natural herbívora d’herba i farratges. L’alimentació  industrial les  trastoca tot el seu sistema digestiu, les altera la flora intestinal (microorganismes)  i les fa propenses a malalties

– que aquests soques son resistents als antibiòtics a causa de l’ús massiu i abusiu  d’antibiòtics en aquests fàbriques industrials d’animals, que provoca que els microorganismes mutin i es facin resistents als antibiòtics

Us posem aquí diversos documents i informacions que avalen el que estem dient: 

En primer lloc, les tres primeres parts del Documental Food Inc que és extraordinari en la seva explicació dels  motius i efectes de les  crisis alimentàries causades  per aquests E. coli als Estats Units. (Les  7 parts del documental però, són absolutament recomanables per altres raons  (mà d’obra esclava, llavors, control de la indústria, portes giratòries) i només cal buscar-les al youtube)

Food Inc (1/7)

Food Inc(2/7)

Food Inc (3/7)

Enllaços que relacionen soques infeccioses  resistents a antibiòtics amb les granges intensives d’animals. Alguns dels informes son de la Dutch Food Standards Agency

http://www.wired.com/wiredscience/2011/02/pig-farming-europe/
http://www.wired.com/wiredscience/2011/02/superbugs-canadian-chicken/
http://www.wired.com/wiredscience/tag/antibiotics/

Aquí està l’enllaç al nostre article sobre el documental Pig Bussines http://www.somloquesembrem.org/index3.php?actual=22&actual2=195 on també en tractem el tema d’aquests microoganismes i la seva transmissió als humans

Us afegim l’article del Gustavo Duch al Periódico  ahir 13 de juny , del qual escullo aquest paràgraf:

“..en segundo lugar averiguamos que desde el 2007 científicos del Servicio de Investigación Agrícola de EEUU han estudiado qué les ocurre a los animales alimentados con los granos húmedos que los coches y la industria desechan. En su centro Roman L. Hruska de Investigación de Animales para Carne, en Clay Center, Nebraska, han determinado con 608 vacunos que los animales alimentados con estos subproductos mostraron niveles significativamente más altos en sus excrementos de E. coli O157:H7. Es decir, niveles más altos de una de las variantes graves de E. coli, perteneciente a la misma familia que la detectada en Alemania.”

Places de la veritat

MANUEL RIVAS
Plazas de Verdad

MANUEL RIVAS 28/05/2011

En la Grecia antigua había caminos que desembocaban de repente en lo que llamaban el “prado de Aletheia”. El lugar de la verdad. Aletheia tiene dos raíces: a (sin) y lethia (ocultar). Así que la verdad no sería un dogma mutante, sino el espacio de las preguntas, donde no hay ocultación. Eso es lo que significan hoy en España los campamentos de los Indignados. Hasta ahora han sido un modelo de autoorganización situacionista: las plazas como unidades de emoción e imaginación, factorías de palabra insurgente: “Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir”. Y también, por qué no, de fiesta, esa “segunda vida del pueblo”. Por eso han empezado los palos para desalojarlos, alegando razones de urbanidad. Creo que el verdadero problema de higiene, e incluso de hedor y pestilencia, hay que detectarlo en algunos de los resultados electorales. Por ejemplo, el festejado incremento de los votos a las listas donde figuraban presuntos notorios corruptos y el crecimiento como la espuma de otras encabezadas por racistas. Ahí están las declaraciones de un triunfador innombrable: “Un moro siempre será un moro, nunca será español”. En este país, donde todavía no se ha pedido perdón por la expulsión de los judíos y los moriscos, el virus racista puede convertirse pronto en una pandemia. Ya empiezan a oírse discursos tóxicos en personajes contagiados. ¿Por qué no interviene el fiscal en estos casos? ¿Por qué no se escudriñaron esas candidaturas de corte xenófobo? Una especie de Ogro, el “monstruo dulce” le llama en un libro Raffaele Simone, se está imponiendo en Europa. Si acaba por derrumbarse la izquierda, el “monstruo” será cada vez más amargo. Dicen que ya no hay ni programa. Que empiecen por el Decálogo del Obrero que Morato escribió hace cien años, con un primer punto: “Instruirse y combatir la ignorancia”. Luchar contra la ocultación. Por eso son tan necesarios los prados de la verdad.

JOSEP PÀMIES AL DEBAT DE CATALUNYA RÀDIO

Josep Pàmies a Catalunya Ràdio

Al programa del Manel Fuentes, Catalunya Matí , el dia 25 de maig a  les 10.15 de matí

Enllaç a l’àudio del programa : http://www.catradio.cat/audio/537833/Aliments-trangenics

Enllaç a la informació sobre l’article científic recent que es comenta en el programa sobre la presència de la toxina Bt a la sang de dones, dones embarassades i fetus a Nord Amèrica

http://www.somloquesembrem.org/index3.php?actual=7&actual2=208

SUPORT A DEMOCRÀCIA REAL JA. ACAMPADA A LA PLAÇA CATALUNYA

Algunes membres de Som lo que Sembrem hem decidit recolzar l’acampada ciutadana iniciada al voltant del moviment “Democràcia real ja ” que està tenint lloc aquests dies a la plaça Catalunya de Barcelona, i a d’altres places de l’estat. Ens trobarem en principi dissabte a les 20 hores i portarem menjar per compartir. Cadascú pot decidir o no quedar-se a dormir i portar-se tenda de campanya. Si altres membres de Som lo que Sembrem  proposen altres dies i hores de trobada , escriviu a ilp@somloquesembrem.org (o en Comentaris a aquesta entrada)  i ho anirem actualitzant en aquesta entrada de Som lo que Sembrem – Vallès  per tal que la gent sàpiga que hi ha companys a la plaça. Molts  anirem amb la samarreta de Som lo que Sembrem per tal que sigui més fàcil trobar-nos.

Aviat us escriurem per convocar-vos també a una propera assemblea de Som lo que Sembrem.

DISSABTE A LES 20 H ENS HI TROBEM MOLTS, PORTEU COSES PER SOPAR

PER A PODER-NOS TROBAR PROPOSEM EL PUNT DE TROBADA AL MIG DE LA CARPA CENTRAL DE LA PLAÇA.

LA SANDRA HI SERÀ A MÉS A MÉS LA TARDA DEL DISSABTE I TOT EL DIUMENGE

EL TOPO TAMBé ESTâ ANANT, I ENS EXPLICA DIJOUS AL VESPRE  QUE S’HAN REORGANITZAT LES COMISSIONS i QUE ES PODEN FER XERRADES SOBRE DIVERSOS TEMES I PASSIS DE VÍDEO

.

Us deixem aquí el text del Joserra RES DE NOU SOTA EL SOL en relació a les converses  de Monsanto-Espanya amb membres de  l’ambaixada americana, així com amb  el secretari d’Estat Josep Puxeu (del nucli protransgènic del govern de l’Estat)  i de les seves pressions per aturar el debat de la ILP (i els altres processos  que estaven frenant  els transgènics a l’Estat i a Europa), durant la primavera del 2009

Res de nou sota el sol

Va ser una sorpresa que El País dediqués tota una portada a les filtracions de Wikileaks sobre el suport indissimulat del govern espanyol als transgènics, tot i  tenint en compte l’historial d’aquest diari sobre el tema. Però potser la feina de “tranquil·litzar als mercats” no li han encomanat només al Govern, i a aquest diari li tocava deixar ben clar davant d’aquells, que el  Govern no s’atura davant de res a l’hora d’ajudar al gran capital.
El Secretari d’Estat de Medi Rural va demanar “sopetes” als caps de Washington un 22 d’abril de 2009 per a que pressionessin a Brussel·les a favor dels transgènics perquè “si cae España, el resto de Europa le seguirá“. Era un moment en què la nostra ILP estava bullint, i és clar que temien que, si Catalunya queia, Espanya cauria després. Només cal recordar els ponents de les anomenades jornades de “debat” intern sobre els transgènics que el PSC va organitzar aquella primavera: un bon grapat de científics pro-transgènics; un cap gros de Monsanto a Espanya; una ex-parlamentària del PSC que fins i tot es va permetre el luxe d’insultar als consumidors de productes ecològics  i a qualsevol consumidor que es  molesti a mirar les etiquetes dels productes; i la nota de color de SLQS. Per acabar-ho  d’adobar, Joaquim Llena, aleshores conseller d’Agricultura, inaugurà les jornades del PSC  amb un discurs en què ja ens resumia les conclusions: “els transgènics no tenen cap problema i no podem viure sense ells“.
L’esmena a la totalitat de la ILP va ser el reconeixement formal que la “tranquil·litat dels mercats” està, aquí també, per sobre de la democràcia i dels interessos ciutadans.
L’altra qüestió que sobresurt d’aquestes filtracions és el total servilisme del govern espanyol cap al dels Estats Units, assabentant-lo de les seves intencions de vot en relació als transgènics dins de la Unió Europea, fins i tot abans que la Comisión Nacional de Bioseguridad fes els seus informes. Tampoc és que això fos  a la pràctica una contradicció,  perquè com ha denunciat recentment Amigos de la Tierra, aquesta comissió només té un paper ornamental en el procés, quan no senzillament justificatiu de la introducció d’aquestes varietats a Europa.
Però el més greu de tot és que alts càrrecs del govern del PSOE, concretament el Secretario de Estado de Comercio, Pedro Mejía , i el Secretario de Comercio Exterior, Alfredo Bonet, van respondre a la pregunta de l’ambaixador americà sobre què podia fer Espanya per ajudar a introduir els transgènics a Europa  dient que una pujada dels preus agrícoles seria convenient per afavorir aquesta introducció: Des de llavors, els fons especulatius amb els productes alimentaris han contribuït  a causar  fam a molts llocs del món

Debat a la totalitat del 2 de juliol del 2009 al Parlament català, on es veta la ILP de Som lo que Sembrem

http://www.somloquesembrem.org/index.php?id=34&hover=15

La pel.lícula de la ILP:  http://wp.me/pDlKc-5Z

——————————————————-

Us deixem també un text recent de Krugman deixant clar de quins és la responsabilitat de la crisi, ja sigui als Estats Units o a Europa, per si algú encara en tenia dubtes.  Al final de tot us deixem enllaços a entrades al blog de Sembrem Vallès  on hem anant fent un seguiment d’aquesta crisi de deute que és una manifestació més de les altres crisis planetàries. El que està clar és que cal un canvi de rumb. No és suficient el demanar tornar a una socialdemocràcia real en una certa democràcia real, però ja seria un pas  que els ciutadans poguéssim agafar les regnes del nostre destí enlloc de deixar-lo en mans  d’aquestes èlits que estan xuclant tots els recursos.
—-
De moment
– Corrruptes fora
–   el deute s’ha de pagar  amb els diners dels rics, dels que han fet diners aquestes dècades (apujant impostos, reduint privilegis, demanant responsabilitats, tornant a imposar l’impost de successió pels més rics). No aplicant retallades i  no avalant els deutes amb l’estat del benestar i les pensions futures
– reestructurar el deute de manera que només es pagui allò que calgui per mantenir el sistema de pensions i els  petits estalvis dels ciutadans
Si l’argument  en contra d’aquestes mesures és que això aturarà el creixement econòmic i fins i tot serà l’enfonsment del capitalisme doncs dóna igual, endavant, ja ens espavilarem. Al cap i a la fi, el sistema s’està enfonsamt de totes maneres, però en un remolí que fa que tot els recursos se’ls estiguin quedant uns pocs (vegeu les noves onades de privatitzacions arreu, els guanys d’especuladors i banquers en mig de la crisi financera etc..) i que creixi un nou feixisme.
Fem les coses que s’hagin de fer, enlloc d’intentar salvar un sistema que s’enfonsa de totes maneres.
——————————————————————————————————————————————

ARTICLE DE PAUL KRUGMAN: La imprudencia de las élites

Los tres últimos años han sido un desastre para la mayoría de las economías occidentales. Estados Unidos registra un paro de larga duración masivo por primera vez desde los años treinta. Mientras tanto, la moneda única europea se está viniendo abajo. ¿Cómo ha salido todo tan mal?

Debemos culpar a quien corresponde. De lo contrario, harán aún más daño en años venideros

Bueno, lo que oigo repetir cada vez con más frecuencia a los miembros de la élite política -sabios autoproclamados, funcionarios y expertos de prestigio- es la afirmación de que la culpa es en su mayoría de los ciudadanos. La idea es que nos metimos en este lío porque los votantes querían algo a cambio de nada, y los políticos sin personalidad respondieron a la insensatez del electorado.

Así que este parece un buen momento para señalar que este punto de vista que culpa a la ciudadanía no solo es interesado, sino completamente erróneo.

El hecho es que lo que ahora mismo estamos experimentando es un desastre que se transmite de arriba abajo. Las políticas que nos metieron en este follón no eran respuestas a las exigencias ciudadanas. Eran, salvo unas pocas excepciones, políticas abanderadas por pequeños grupos de personas influyentes, y en muchos casos, las mismas personas que ahora nos dan lecciones a los demás sobre la necesidad de ponernos serios. Y al tratar de echarle la culpa a la plebe, las élites están eludiendo algunas reflexiones muy necesarias sobre sus propios errores catastróficos.

Permítanme centrarme principalmente en lo que pasó en EE UU, antes de dedicarle unas palabras a Europa.

En los tiempos que corren, los estadounidenses no paran de oír sermones sobre la necesidad de reducir el déficit presupuestario. Esa obsesión en sí misma es el reflejo de unas prioridades distorsionadas, ya que nuestra preocupación inmediata debería ser la creación de empleo. Pero supongamos que nos limitamos a hablar del déficit, y preguntamos: ¿qué ha sido del superávit presupuestario que el Gobierno federal tenía en 2000?

La respuesta es que tres cosas principalmente. La primera fueron las bajadas de impuestos de Bush, que añadieron unos dos billones de dólares a la deuda nacional durante la década pasada. La segunda, las guerras de Irak y Afganistán, que sumaron alrededor de 1,1 billones de dólares más. Y la tercera fue la Gran Recesión, que provocó un desplome de los ingresos y un repunte del gasto en prestaciones por desempleo y otros programas de la Seguridad Social.

¿Y quién es responsable de estos destrozos presupuestarios? La gente de la calle, no.

El presidente George W. Bush bajó los impuestos por la ideología de su partido, no en respuesta a una oleada de exigencias populares (y el grueso de los recortes fue para una minoría pequeña y adinerada).

De manera similar, Bush decidió invadir Irak porque era algo que él y sus asesores querían hacer, no porque los estadounidenses estuviesen reclamando a gritos una guerra contra un régimen que no había tenido nada que ver con el 11-S. De hecho, hizo falta una campaña publicitaria tremendamente engañosa para convencer a los estadounidenses de que apoyasen la invasión, y aun así, el electorado nunca respaldó la guerra con las mismas ganas que la élite política y entendida de EE UU.

Por último, la Gran Recesión la provocó un sector financiero fuera de control, envalentonado por una liberalización imprudente. ¿Y quién fue responsable de esa liberalización? Pues fue gente de Washington con mucho poder y con vínculos estrechos con el sector financiero. Permítanme que exprese públicamente mi especial gratitud a Alan Greenspan, que desempeñó un papel crucial tanto en la liberalización financiera como en la aprobación de las bajadas de impuestos de Bush (y que, naturalmente, ahora es uno de los que nos amenazan con el déficit).

De modo que fueron los desaciertos de la élite, y no la avaricia de la gente de a pie, los que causaron el déficit de EE UU. Y en líneas generales, lo mismo podría decirse de la crisis europea.

Ni que decir tiene que eso no es lo que uno oye decir a los responsables políticos europeos. En Europa, la historia oficial actual es que los Gobiernos de los países con problemas escucharon excesivamente a las masas y prometieron demasiado a los votantes mientras recaudaban muy pocos impuestos. Y para ser justos, esa historia es razonablemente cierta en el caso de Grecia. Pero no es en absoluto lo que pasó en Irlanda y España, que tenían poca deuda y superávits presupuestarios la víspera de la crisis.

La verdadera historia de la crisis europea es que los dirigentes crearon una moneda única, el euro, sin crear las instituciones que se necesitaban para hacer frente a los periodos de bonanza y de dificultad dentro de la zona euro. Y el motor de la moneda única europea fue el proyecto de sentido descendente por excelencia, una visión impuesta por la élite a un electorado tremendamente reticente.

¿Tiene alguna importancia todo esto? ¿Por qué debería preocuparnos el esfuerzo por achacar la culpa de las malas políticas a la ciudadanía?

Una posible respuesta es la responsabilidad simple y llana. No deberíamos permitir que quienes defendieron políticas que destrozaron el presupuesto durante la época de Bush pretendan hacerse pasar por halcones del déficit; aquellos que elogiaron a Irlanda no deberían darnos sermones sobre el gobierno responsable.

Pero yo diría que la principal respuesta es que al inventar historias sobre nuestras dificultades actuales que absuelven a quienes nos han puesto en esta situación, eliminamos toda posibilidad de aprender de la crisis. Tenemos que culpar a quien corresponde, para dar una lección a nuestras élites políticas. De lo contrario, harán todavía más daño en años venideros.

Agrocombustibles i aliments: l’evidència del tabú dels límits del creixement

Per Verònica (Som lo que Sembrem), abril del 2011

Gairebé totes les opinions i tribunes dels mitjans de comunicació tenen l’objectiu del creixement econòmic com un paradigma tan interioritzat que no els cal discutir el tema.  Però la situació de crisi energètica (pic del petroli), econòmica i ecològica (1) posa en evidència unes contradiccions aclaparadores d’aquestes anàlisis -internes i entre elles-, ja siguin de dins d’un sector o àmbit concret, o més globals. La  sensació és que -excepte unes poques veus aïllades que parlen clar- en els mitjans s’estan movent a la vora del canvi de paradigma, però sense voler donar el salt: No arriben a aplicar del tot la lògica en el discurs, i eviten deduir fins al final les conseqüències d’aquest model insostenible, sobre la natura però també sobre l’economia mundial.

No estem només en la part baixa d’un cicle econòmic qualsevol, sinó que l’escassedat del recurs petroli (vam passar el pic de màxima producció al 2006)  i el seu augment de preu cada vegada que es procura  que el creixement torni a enlairar-se, porta al fracàs a qualsevol intent d’estimular l’economia mundial. Algunes notícies econòmiques  indiquen que estem de nou en una situació similar a la del 2008 abans de la caiguda de Lehman Brothers (1′).

 Economistes, empresaris, molts polítics, els que es mouen en el remolí dels diners, del més i més creixement -en definitiva tots aquells que tanquen els ulls a la realitat  de la finitud  dels recursos (ja siguin peixos, productes agrícoles, minerals, petroli…), dels  límits en la regeneració que tenen els ecosistemes, i de les greus conseqüències d’aquesta avarícia extractora per als molts que surten perdent, i que els mitjans invisibilitzen com si no existissin-, aquests, semblen confiar  cegament que hi ha una alternativa per continuar creixent. Per una banda està clar que no es pot mantenir el creixement amb innovacions financeres o amb especulació immobiliària. I per altra banda, encara que el coneixement científic i tecnològic que ha acompanyat aquests tres cents últims anys al desenvolupament del capitalisme sempre havia aportat aplicacions innovadores que  impulsaven el creixement, i tot i que hi ha molta ciència per fer, i que ens pot ser útil pel futur, sembla que en certs àmbits hem arribat també a uns límits dels coneixements i d’aplicacions tecnològiques que som capaços de generar amb un ús sensat d’energia, de gestionar en un interval sensat de temps, i d’aplicar sense un engany en l’avaluació del risc i de la incertesa, i en el cost humà, econòmic i ecològic.

El aviso de Fukushima

Reproduïm a continuació un article de Vicenç Foix a la revista electrònica Fusion:

El aviso de Fukushima

Las noticias desde la nuclear japonesa que inquieta a todo el planeta ya no ocupan las primeras páginas en los medios de comunicación. El accidente agotó su vigencia y se ha enfriado de la misma manera que los operarios (liquidadores) enfrían los núcleos de los reactores de la central. A pesar de ello Fukushima sigue siendo un asunto muy serio en el presente y su legado será peor. Continua llegint ‘El aviso de Fukushima’

Amb i d’Islàndia, però també d’Ibèria

El passat 13 de març es va produir una manifestació sense precedents a Portugal. Organitzat inicialment per l’associació juvenil “Generació amb Dificultats” i amb un ampli suport social. No és d’estranyar que poques setmanes després dimitís el primer ministre situat entre el poble i l’espasa de les finances europees. Està arribant l’ombra d’Islàndia a la península Ibèrica?

A veure com aquí, a Catalunya aconseguim l’espurna que faci realitat l’optimisme que tenim molts -per exemple la Miren Extezarreta en aquesta entrevista-.

No és per anar a la guerra que ens retallen els drets socials

Aquests dies els mitjans de comunicació de masses presenten una realitat molt complicada. Per una banda han de saber gestionar tres notícies d’elevadíssima prioritat; però és clar que la primera notícia només pot ser una. Per una altra banda les tres notícies tenen unes relacions perilloses per als gestors d’aquest desgovern.

El títol de l’entrada ja dona una pista sobre una de les relacions: per una banda estan gestionant “la crisi” econòmica retallant drets socials i per altra banda no se’ls cau cap anell per a gastar-se molts recursos en una guerra. De fet, les despeses militars no semblava que estiguessin patint cap retallada.

L’altra relació perillosa entre dues notícies és el futur de l’energia nuclear. Fins fa poc el lobby Nuclear gaudia d’una salut prou bona com per a aconseguir tots els seus objectius sense que la minoria activista ecologista i la majoria de la opinió pública ho pogués evitar. Com que els nostres governants són la veu de l’amo (de les centrals nuclears) no els interessa que se’n parli massa d’aquest tema. És per aquest motiu que si es compara la informació de Fukushima dels mitjans de comunicació de masses amb mitjans alternatius com ara Ecodiari o crisisenergetica, el contrast és brutal. Els primers només transmeten un missatge de tranquil·litat que aviat estarà tot resolt, tot i que la realitat els superi dia rere dia.

I finalment, per a tancar el triangle, la relació entre Líbia i Japó. I és que ambdues notícies tenen la energia com a denominador comú. El petroli s’encareix -ja ho feia abans de les revoltes del nord d’Àfrica- i les nuclears no només no són una alternativa, sinó que són un problema. Ho són perquè ens ajuden a embrutar el planeta, i ho són perquè tenen un efecte miratge sobre la cultura consumista imperant a la societat. Les guerres pel petroli són el camí que la societat sostenible no ha d’agafar.

Continua llegint ‘No és per anar a la guerra que ens retallen els drets socials’


Vols rebre el butlletí electrònic de Som lo que Sembrem? . . . Fes clic a la imatge de sota i deixa’ns un comentari, o envia un correu electrònic a info@somloquesembrem.org

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 55 other followers