Agrocombustibles i aliments: l’evidència del tabú dels límits del creixement

Per Verònica (Som lo que Sembrem), abril del 2011

Gairebé totes les opinions i tribunes dels mitjans de comunicació tenen l’objectiu del creixement econòmic com un paradigma tan interioritzat que no els cal discutir el tema.  Però la situació de crisi energètica (pic del petroli), econòmica i ecològica (1) posa en evidència unes contradiccions aclaparadores d’aquestes anàlisis -internes i entre elles-, ja siguin de dins d’un sector o àmbit concret, o més globals. La  sensació és que -excepte unes poques veus aïllades que parlen clar- en els mitjans s’estan movent a la vora del canvi de paradigma, però sense voler donar el salt: No arriben a aplicar del tot la lògica en el discurs, i eviten deduir fins al final les conseqüències d’aquest model insostenible, sobre la natura però també sobre l’economia mundial.

No estem només en la part baixa d’un cicle econòmic qualsevol, sinó que l’escassedat del recurs petroli (vam passar el pic de màxima producció al 2006)  i el seu augment de preu cada vegada que es procura  que el creixement torni a enlairar-se, porta al fracàs a qualsevol intent d’estimular l’economia mundial. Algunes notícies econòmiques  indiquen que estem de nou en una situació similar a la del 2008 abans de la caiguda de Lehman Brothers (1′).

 Economistes, empresaris, molts polítics, els que es mouen en el remolí dels diners, del més i més creixement -en definitiva tots aquells que tanquen els ulls a la realitat  de la finitud  dels recursos (ja siguin peixos, productes agrícoles, minerals, petroli…), dels  límits en la regeneració que tenen els ecosistemes, i de les greus conseqüències d’aquesta avarícia extractora per als molts que surten perdent, i que els mitjans invisibilitzen com si no existissin-, aquests, semblen confiar  cegament que hi ha una alternativa per continuar creixent. Per una banda està clar que no es pot mantenir el creixement amb innovacions financeres o amb especulació immobiliària. I per altra banda, encara que el coneixement científic i tecnològic que ha acompanyat aquests tres cents últims anys al desenvolupament del capitalisme sempre havia aportat aplicacions innovadores que  impulsaven el creixement, i tot i que hi ha molta ciència per fer, i que ens pot ser útil pel futur, sembla que en certs àmbits hem arribat també a uns límits dels coneixements i d’aplicacions tecnològiques que som capaços de generar amb un ús sensat d’energia, de gestionar en un interval sensat de temps, i d’aplicar sense un engany en l’avaluació del risc i de la incertesa, i en el cost humà, econòmic i ecològic.
         Aquesta insistència en el creixement en nom d’un cert model de progrés que ja no es sosté per enlloc, és més aviat un element que ens enfonsa més en el pou, com ens mostra  l’exemple de l’energia nuclear. Perquè, el cost del nou sarcòfag que cal per Chernobyl, del que també s’haurà de fer per Fukushima (2), els malalts, les terres mortes i els mars contaminats, ja no és un preu que s’ha de pagar pel progrés, com hem fet fins ara de bon grat la majoria a Occident i a altres llocs del món en pujar-nos a l’onada del creixement,  sinó que és una fugida cap endavant, com ens adverteixen algunes veus sàvies (3).
L’exemple dels agrocombustibles
  Per posar un altre exemple més proper al nostres temes de lluita: Cada vegada està més acceptat entre les institucions competents el que fa temps que denuncien activistes i ONG compromeses. Els agrocombustibles fan competència al conreu d’aliments, i en particular empenyen a l’alça el seu preu (juntament amb l’especulació financera), impossibilitant a  les poblacions més pobres del món adquirir els productes bàsics. Per tant són un factor que provoca l’augment de la gana i la malnutrició al món (4).  Paral.lelament, en el sector de l’aviació, per esmentar-ne un (5), estan convençuts que poden continuar creixent: que el nombre d’avions al cel es doblarà en uns anys, i per aconseguir aquesta fita estan planejant tota una sèrie de mesures estratègiques per millorar el trànsit aeri. I afirmen que això serà possible amb els agrocombustibles. Però  no ho diuen només ells:  El govern estatunidenc  promociona que el 40 % de la producció de blat de moro vagi per etanol i la comissió europea ha establert una llei per la qual un 10% del combustible per transport ha de venir de biocombustibles.
       Ens estem movent al límit de l’esquizofrènia, tant quan parlem de temes financers com  energètics, com de drets humans bàsics, per no voler qüestionar obertament la conveniència de continuar perseguint el creixement econòmic i no voler debatre les alternatives amb la població.
  El problema és doncs una societat malalta? No, està clar que hi ha uns interessos molts forts que no volen que aquest paradigma del creixement canviï. Per exemple els republicans nordamericans (6), o aquí l’Aznar i la seva fundació, el sector bancari, i el de la guerra, i tots aquells que es freguen les mans pensant en els guanys econòmics que poden venir de la gestió dels desastres, de la necessitat, de la fam, dels malalts, de la contaminació, de les conseqüències del canvi climàtic, especialment en un marc on allò  que era públic hagi quedat reduït a la mínima expressió, on no hi hagi institucions que regulin, agències que avaluïn, serveis que protegeixin i tinguin cura dels desfavorits (7) , i els recursos estiguin concentrats en unes quantes mans privades (terres, aigua, llavors, energia..).
  Però no serà així si les poblacions s’uneixen, es rebel·len, i plantegen alternatives. Com per exemple una pressió fortíssima per obligar a una reestructuració de tots els deutes, públics i privats, a uns nivells que puguin ser pagats en un marc de decreixement consensuat, enlloc de ser pagats a multimilionaris delinqüents (8), amb retallades de l’estat del benestar. Com per exemple una transformació social en la manera de consumir, en la capacitat d’associar-nos. Com per exemple uns canvis en els nostres interessos i en la valoració d’allò que considerem important i el que no.
————-
(4) http://www.nytimes.com/2011/04/07/science/earth/07cassava.html; O la traducció de la Maria Josep de Som lo que Sembrem d’aquest article del New York Times de l’abril del 2011: BIOFUEL.
——————————–
Us deixem també un article molt recent que parla d’informes i estudis que confirmen el fracàs de les polítiques liberals (neoliberals, tercera via, no s’han diferenciat gaire) d’aquestes últimes dècades, que ens han portat de cap a aquesta crisi que no ha fet més que començar. Tot i que no estem d’acord en bona part de l’argumentació i anàlisi de causes, és una confirmació més, des de dins del pensament econòmic que plaga universitats i institucions, del que des dels moviments socials es porta molt de temps denunciant. Mostra com a mínim que alguns dels tabús se’ls comencen a ensorrar.

TRIBUNA: Laboratorio de ideas

La desigualdad no es rentable

 El País

EMILIO ONTIVEROS01/05/2011

La desigualdad en la distribución de la renta ha aumentado en los últimos años de forma significativa en muchos países. La crisis actual está ampliando esas diferencias, también en las economías avanzadas. Los economistas Thomas Piketty y Emmanuel Sáez han demostrado, en el caso de EE UU, que el valor de los indicadores de distribución de la renta es ahora equivalente a los existentes en 1928, en el umbral de esa otra crisis, parangonable a la actual, la que desencadenó la Gran Depresión. Es en ese país donde se están llevando a cabo diversas investigaciones acerca de las causas y consecuencias de la ampliación de esa desigualdad. Las notas que siguen comentan algunas consecuencias, de la mano de la evidencia encontrada sobre la influencia de la desigualdad en tres ámbitos: la confianza en el seno de las sociedades, la determinación de la crisis financiera, y la generación de conflictos bélicos como los ahora vigentes en algunos países del norte de África y Medio Oriente.

Trataré de mantener al margen juicios de valor y consideraciones de esa filosofía moral de la que se ocupó Adam Smith en Una teoría de los sentimientos morales, un cuarto de siglo antes de publicar su Riqueza de las naciones. Anticipo la conclusión general: la excesiva desigualdad en la distribución de la renta no favorece la sostenibilidad del crecimiento económico; no es rentable para el conjunto de la sociedad.

Una distribución de la renta muy desigual no favorece la sostenibilidad del crecimiento económico

Desigualdad y confianza. La confianza entre los agentes económicos, y de estos en sus instituciones, forma parte de esa nueva forma de capital, el social, que, sin menoscabo de la necesaria competencia, permite formas de colaboración generadoras de ganancias sociales. Se considera un elemento favorecedor del crecimiento y otras variables económicas. Algunos trabajos recientes demuestran la correlación negativa entre la desigualdad en la distribución de la renta y la confianza. Shaun P. Hargreaves Heap, Jonathan H. W. Tan y Daniel John Zizzo (Trust, inequality and the market) también alcanzan conclusiones relevantes sobre la influencia de la distribución de la renta en la confianza que proyectan los participantes en un mercado. La evidencia existe también en el ámbito de empresa, como Steven Covey ha ilustrado: el mundo de los negocios se resiente si la confianza es erosionada.

Datos de la OCDE ilustran que son las economías de Dinamarca, Noruega, Finlandia, Suecia y Holanda donde es mayor el porcentaje de individuos que muestra confianza en los demás. La competitividad internacional de esas economías, la intensidad en ventajas basadas en el conocimiento y en la calidad del capital humano, es tan envidiable como el principal indicador de bienestar, el PIB por habitante. Los analistas de esa institución concluyen igualmente que la elevada desigualdad en la distribución está correlacionada negativamente con la confianza.

Desigualdad y crisis financiera. De las consecuencias que está teniendo la crisis sobre la desigualdad de la renta y de la riqueza las evidencias son numerosas. También lo son los efectos en términos de desafección, de aumento de la desconfianza, de los agentes económicos respecto de instituciones básicas del sistema económico en las economías desarrolladas. Más sugerente, por menos fácil de intuir, es la verificación de que ha sido precisamente la ampliación de esa brecha entre ricos y pobres una de las causas de la crisis. En un documento del FMI (Inequality, leverage and crises), difundido el pasado noviembre, se sostiene que el elevado apalancamiento de las familias y las subsiguientes crisis financieras surgen como consecuencia de cambios en la distribución de la renta. El análisis empírico, basado en EE UU, se centra en 1920-1929 y 1983-2008. Ambos periodos presiden un muy apreciable aumento en la participación de los ricos en la distribución de la renta y de la riqueza, un ascenso en el apalancamiento de los demás y, finalmente, una crisis financiera y real. Ello es el reflejo, según los investigadores, de cambios en el poder de negociación sobre las rentas de unos y otros.

Desde otra perspectiva, una reciente investigación de los economistas O. Dijk y R. H. Frank y el politólogo A. Levine en los 100 condados más poblados de EE UU concluye que allí donde la desigualdad en la distribución de la renta creció más rápidamente también se registraron los mayores aumentos de tensiones financieras, medidas por diversos indicadores, incluidas las quiebras.

La tesis más conocida a este respecto es la de R. Rajan, execonomista jefe del FMI y profesor de Chicago. En un artículo del pasado julio (How inequality fueled the crisis) detalla conclusiones que ya avanzó en su libro FaultLines. Sus afirmaciones son contundentes: “Por cínico que pueda parecer, el crédito fácil ha sido utilizado a lo largo de la historia como un paliativo para aquellos gobiernos incapaces de atender directamente las más profundas ansiedades de la clase media”. Según Rajan, la expansión de la propiedad de la vivienda -uno de los elementos esenciales del sueño americano- a las familias de renta baja fue la pieza clave para alcanzar los más amplios objetivos de expansión del crédito y del consumo. Fue el creciente gap en la distribución de la renta el que estimuló el boom crediticio que acabó precipitando la crisis financiera. La paradoja, que también constata este autor, es que la severidad de la crisis está contribuyendo a reducir de forma significativa ese número de propietarios por la vía más dramática de las ejecuciones hipotecarias.

Aun cuando otros economistas, como los profesores del MIT, D. Acemoglu, o S. Johnson hayan matizado la relevancia de esos objetivos políticos de distribución indirecta, concediendo mucha mayor importancia a la dinámica de innovación financiera creada por los propios operadores bancarios, las vinculaciones causales de Rajan disponen de gran relevancia.

Desigualdad y conflictos bélicos. La desigualdad excesiva también está siendo convocada como una de las causas más importantes en todos los diagnósticos que se formulan sobre los conflictos abiertos en el norte de África y Oriente Medio. Lo han hecho, es verdad que un poco tarde, el Banco Mundial y el FMI. Entre los economistas académicos, Keneth Rogoff ha sido el más contundente. También exresponsable de investigación en el FMI y profesor de Harvard, en un artículo del pasado febrero (Inequality wildcard in current crisis), tras subrayar que “en el seno de los países la desigualdad de la renta, de la riqueza y en las oportunidades es superior que en cualquier otro momento del último siglo“, destaca el “elevado desempleo, la evidente desigualdad en la distribución de la renta y de la riqueza, y los elevados precios de materias primas básicas”, como principales factores desencadenantes de los conflictos en África y Oriente Medio.

CONCLUSIÓN . Sin invadir el campo de los filósofos morales, ateniéndonos al más concreto análisis coste-beneficio, parece existir suficiente evidencia de que la desigualdad no es rentable. Evitar su ampliación es cuidar la confianza y reducir las probabilidades de otras formas de inestabilidad. Haríamos bien, por tanto, en convertir en una prioridad de las políticas públicas ese objetivo. También en la economía española, citada precisamente en el artículo de Rogoff como uno de los casos en los que es más complicado compatibilizar la formulación de medidas de austeridad presupuestaria con la reducción de una tasa de desempleo que, cuando ese artículo se publicó, todavía estaba en el 20% de la población activa.-

——————-

Comentari de Verònica  a l’article anterior

Continuen defensant que tot pot anar bé sense haver de tenir en consideració l’ètica. Fins ara la seva ideologia  ha estat que el mirar pel propi benefici faria millorar el nivell de vida de la comunitat. I per això no calien polítiques públiques, eren obsoletes, el mercat ho arreglaria tot. Ara sembla que la ideologia ha de ser de nou:  procurar millorar el nivell de vida de la comunitat, farà créixer el  benefici privat. Però per acosenguir això que ells  volen, continuar guanyant diners, caldrien doncs  diners invertits en béns,   serveis i polítiques públiques.

I  d’on es treuen aquests diners al món, després d’haver privatitzat tot el que era públic,  venut  terres agrícoles de les comunitats, aplicat retallades, haver assumit els ciutadans la fallida dels bancs i també les conseqüències de la   insostenibilitat d’empreses i model de vida (contaminació, escassedat de fonts d’energia, excés de residus, fam i  desigualtat)?

Com pretenen desfer tot axò? Retornant el que es va privatitzar  durant anys, i també  els diners demanats pels bancs als ciutadans, i invertint els “seus” diners (de bonus i especulació) en netejar rius, mars i sòls, en sanitat, polítiques agrícoles, d’habitatge, i en educació?


.

1 Response to “Agrocombustibles i aliments: l’evidència del tabú dels límits del creixement”


  1. 1 Miquel 11 Mai 2011 a les 8:40

    Acabo de llegir un article de Vicent Boix força complert respecte a l’especulació alimentària (http://www.elparquedelashamacas.org/html/sancho.html).


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s





%d bloggers like this: